Publicado el

allacuanta

allacuanta, fa mol tems,

 allabonses, llavors en catalá, entonses

dcvb :

LLAVORS LLAVORES adv. 
Aleshores; en aquell moment (sentit temporal); en aquest cas (sentit consecutiu); després, a més (sentit additiu); cast. entonces, luego. E lauores en G. de Muntcada féu ses conuinences d’amor, Jaume I, Cròn. 20. Es l’aygua pus freda que calda lauores, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Volch oir ço que’ls altres dirien. Lavors lo bisbe de Barcelona: «Senyor», dix ell, Desclot Cròn., c. 16. Llavors llevà les mans vers lo cel, Muntaner Cròn., c. 27. Llavors era la major e ara és la menor, Pere IV, Cròn. 106. Noresmenys de lavores a ençà, Alegre Transf. 56 voSi la urina donchs ix fora ans que la calor natural haia començat a obrar en ella, lavors ix térbola, Albert G., Ques. 38. Los romans, qui lauors eren molt sàbia gent, Boades Feyts 9. Y fent signe llavores a sa filla, li va mostrar una arpa, Costa Trad. 12. Llavors sí que té la vida misteris d’encantament, Salvà Poes. 15.
    Var. form.: 
llavòrens (Si deuen guarir lavòrens inflerà, Flos medic. 69; Dix llavòrens ab grans rialles, Faules Isòp. 2); llavòs (E fo nostre acort que haguéssem treuga ab Seyt Abuzeyt, qui era lauòs rey de Ualència, Jaume I, Cròn. 25; E serà lauòs complida la prophetia Villena Vita Chr., c. 194; Y llavòs ella li contà tot lo parlament, Comalada Pierres Prov. 20); llavor, llavò (Lo que us he dit llavò, vos torn dir ara, Alcover Rond. ii, 284; Y llavor, | porqueret de la pellissa, | dexaràs d’esser pastor, Riber Sol ixent 14); llavons (Era manat al batle levons de la dita parròquia, doc. a. 1396, BSAL, xxiv, 267; Ordonam que’ls dits quatre diputats de la dita almoyna lauons passat, doc. a. 1404, BSAL, vii,408); llavonses (El guardià llevonces li manà que prengués el Sant Cristo, doc. a. 1761, Hist. Sóller, ii, 606; Rich era llavonces, Penya Mos. iii, 66); llavontes (molt dialectal); laora, laores (llaores); llesores.
    Fon.: 
ʎəβɔ́s (Empordà, Lluçanès, Vallès, Barc.); ʎaβɔ́s (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəs (Berga, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Solsona); ʎəvɔ́ɾəs (Camp de Tarr., Men.); ʎaβɔ́ɾes (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəns (Berga, Igualada, Selva del Camp); ʎəβɔ́ɾins (Cardona); ʎəβɔ́ns (Rosselló, Empordà); ʎəvɔ̞́ (Mall., Men.); ʎəvɔ́ (Eiv.); ʎəβɔ́nsəs (Empordà, Penedès); ʎaβɔ́nses (Tremp, Massalcoreig); ʎəvɔ̞́nsəs (Mall., Men.); ʎavɔ̞́nses (Pinós, Benidorm); ʎəβɔ́ntəs (Rosselló, Olot); ʎaβɔ́ntes (Tremp, Tamarit de la L., Prades).
    Etim.: 
del llatí ăd ĭllas hōras, ‘a aquelles hores’. La forma catalana antiga més representativa de l’adverbi llatí és llesores; havent-se perdut la –s– com és normal en català, es desplegà com a substitutiu evitador de l’hiat un so v, resultant llevores (o sia, la mateixa forma que avui escrivim llavores). Per una contracció degué produir-se la variant llavors (pronunciada llavòs), afavorida tal vegada per la tendència a produir una forma d’aparença masculina en oposició a llavores, que té aspecte de femenina (com ho era originàriament). Essent interpretada la forma llavors com un plural susceptible de canviar-se en singular, resultà la forma de singular llavò. D’aquesta, formant-se un fals plural en –ns o tal volta per influència de doncs o de lladoncs, resultà la variant llavons. De llavons es derivà el femení analògic llavonses, i del mateix llavons interpretat com si fos llavonts, resultà la forma femenina analògica llavontes. La variant llavòrens ve de llavores per aplicació de l’analogia de plurals en –ns, com hòmens, que porten la per l’etimologia. De totes les variants indicades existeixen segones formes prefixades amb a– (allavores, allavors, allavontes, etc.). Vegeu l’estudi d’aquest mot i les seves variants en BDLIC, xiii, 299 i ss.