ataulá

Ataulá

Ataulá = Allanar con la tabladera, los surcos de la tierra sembrada.
aplaná

Per ejemple, Platero de Beseit se la va dixá a casa y va chafá una porta del mas del Ulldemó de dal, de Tomás, per a ataulá una finca.
Platero, Seneca (Séneca no).

SÈNECA
Nom d’un famós filòsof i moralista hispano-romà; cast. Séneca. Legim de Sèneca, qui era mestre de Neró, Scachs 8. a) m. Home de molta saviesa. «Aquest és un Sèneca».
    Var. ort. ant.: Senecha (Genebreda Cons. 123); Senequa (Tirant, c. 338).

No confondre en
ATAÜLLAR v. tr. 
|| 1. a) Midar a l’ull l’extensió d’un camp (Vilafr. del Cid).—b) Esmar, calcular la distància i direcció d’una cosa per apuntar li (Massalcoreig). «Ataülla-te’l bé, aquell conill, i tira-li» (ibid.). 
|| 2. Afinar, veure una cosa que és lluny o que no és fàcil de descobrir (val.); cast. descubrir, dar con (algo). «Que prompte l’has ataüllat!» (Almassora). El seu cor de crestat prou ataülla | que a Terra Santa no hi arriba pas, Sagarra Comte 271. Lo pagés… si encara no ataülla los tres Bordons i les Cabrilles, assegurarà que no és mitja nit, Moreira Folkl. 147. 
|| 3. Mirar, observar (Cast., Tortosa, Val.); cast. atisbar. Al vore-se’l entrar per aquelles portes el procurador ataullant-lo el va medir de cap a peus, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, p. 24).
    Fon.: 
atauʎá (Massalcoreig, Tortosa, Maestrat); atauʎáɾ (Castelló, València, Sueca).
    Sinòn.: 
afinar, guipar, ovirar, aluiar.
    Etim.: 
incerta; però és probable que sia derivat de tahulla, nom murcià i andalús d’una mida superficial agrària, que segurament ve de l’àrab taḥūla, ‘peça de terra’.