Publicado el

Cuc víes cul cap moraleja

Un cuc (gusano) va passá per les víes del tren y va pedre lo cul, va torná a buscal y va pedre lo cap . MORALEJA , no se té que pedre lo cap per aná detrás de un cul
Un cuc (gusano) va passá per les víes del tren y va pedre lo cul, va torná a buscal y va pedre lo cap . MORALEJA , no se té que pedre lo cap per aná detrás de un cul

Publicado el

Vocabulario mallorquín español , nociones de lenguaje , 1947,

Vocabulario mallorquín español , nociones de lenguaje , 1947, Palma de Mallorca, 
A la época franquista se podíe adependre mallorquí pero ara, en la dictadura catalanista , se té que adependre catalá.
Enseñanza primaria, grado medio
Vocabulario mallorquín español , nociones de lenguaje , 1947,

Vocabulario mallorquín español , nociones de lenguaje , 1947, lección primera

Vocabulario mallorquín español , nociones de lenguaje , 1947, lección tercera

Publicado el

Francesc Serès

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

Francesc Serès , Saidí, Zaidín, escriptor, escritor
Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí
Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.
Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.
I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 
Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.
La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 
A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Publicado el

Que se vayan pero sin nosotros



En la franja oriental de Aragón se resisten a adoptar el catalán, pese a las presiones. Dicen que el nacionalismo catalán se queja de Madrid, pero hace lo mismo con ellos.

 http://www.larazon.es/historico/160-que-se-vayan-pero-sin-nosotros-KLLA_RAZON_500924?sky=Sky-Septiembre-2017#Ttt12q67OFsFae2J

Es una pequeña zona, en la que sus habitantes se esfuerzan por ser reconocidos por otra región vecina, mayor y más poderosa. Quieren defender su identidad y su idioma frente a lo que consideran una imposición de otro modo de entender la vida. Dicen que la otra región tiene más dinero, que ha intentado convencerles de que forman parte de una historia común y, que pese a lo que digan las fronteras, ellos son lo mismo, el mismo país, la misma cultura.
Estamos hablando, claro, de Cataluña. 

Es decir, que Cataluña es la región poderosa, fuerte y con dinero, mientras que son los pequeños pueblos de Aragón oriental los que se defienden como pueden del vecino poderoso.

A La Codoñera una pequeña localidad de la franja oriental de Aragón, de apenas 500 habitantes, y donde el invierno se hace duro, la llaman la localidad rebelde
En La Codoñera viven del cultivo de secano y llevan una vida de pueblo, lejos de casi todo, «autóctonos», como dicen ellos, con unas preocupaciones y un ritmo de vida distinto al que se manejan en las grandes ciudades. 

Pero La Codoñera, y aquí empieza la historia, geográficamente está situada muy cerca de Lérida /Tarragona , aquí s’ha embolicat lo que escriu /

La Codoñera es, a veces, aunque no quieran, aunque se enfaden y se rebelen los que allí viven, La Codonyera. Sus habitantes hacen frecuentes viajes de ida y vuelta entre el pueblo y Lérida. Algunos acaban trabajando en Cataluña y luego pasan las vacaciones en su tierra natal. Como en otros pueblos de la zona, son habituales los matrimonios mixtos, entre catalanes y aragoneses. Las relaciones entre vecinos son amistosas. Y muchos padres y abuelos viajaron a Cataluña para trabajar, los acogieron y los dieron de comer. «Pero, por nuestra manera de sentir, por nuestra idiosincrasia, no nos sentimos identificados con las costumbres catalanas», asegura la alcaldesa de La Codoñera, María José Gascón.
En Aragón no aguantan que les cambien los nombres de las calles, que les digan cómo se llama su pueblo o que den nombre al idioma que hablan. «Chapurriau, que significa balbucear y del que estamos orgullosos». Chapurriau, que se parece y podía ser confundido con el catalán.  Pero que no lo es, ni por asomo, dicen en La Codoñera y en otras localidades cercanas. Se puede llamar aragonés oriental o chapurriau, pero no catalán, porque no es catalán. 


No es sólo cuestión de un idioma, es lo que viene con el idioma: las casas culturales que se abrieron en poblaciones ya grandes como Fraga y los jóvenes que, en ocasiones, llegaban con banderas esteladas a explicar todo lo que compartían. Es la pequeña rabia silenciosa que les crece cuando ven que la televisión pública catalana, TV3, da el tiempo de esos pueblos de Aragón, como si fuesen catalanes o que el BOE, el pasado octubre dijera que doce regiones aragonesas pertenece a Lérida. Y por último, la ley de lenguas actual, y a punto de ser sustituida por otra, que hacía del catalán un idioma oficial en la zona y, por tanto, se tenía que impartir en los colegios. Cuentan los vecinos que cuando los niños llegaban a casa y oían hablar a los padres el chapurriau les decían que estaban hablando mal el catalán, que es lo que les decía el profesor en el colegio. Y en algunos mapas extraoficiales aparecían formando parte de los «Països Catalans».

Independencia
Pero están al otro lado de la  frontera autonómica y desde ahí observan con curiosidad la campaña electoral de sus vecinos, en la que un punto fundamental es la posible independencia de Cataluña. La Codoñera es un territorio de Aragón, ¿pero  La Codonnyera sería catalana, sería otro país, no? «No, no, no, ¡ni  me lo nombres! Para nosotros sería el harakiri, ni hablar. En nuestro pueblo ni hablamos de eso, que hagan lo que tengan que hacer, lo que quieran, pero que a nosotros nos dejen en paz», se exalta María José Gascón.
 «El nacionalismo catalán que se queja de Madrid, está, sin embargo, haciendo lo mismo con nosotros. Aquí  se han presentado  los partidos catalanes y no sacan votos, pero siguen diciendo que somos como ellos. Que se independicen, que lo hagan, que hagan lo que quieran, pero sin llevarnos a nosotros», dice un vecino desde el anonimato.

«Nosotros somos de pueblo», continúa la alcadesa de La Cordoñera, también profesora, que llega a casa cargada de libros y se va encendiendo según avanza la conversación. Son de pueblo y con mucho orgullo. Son de pueblo, con todo lo que eso significa. Nunca han admitido que en su colegio haya un profesor de catalán y un día, que llegaron dos conferenciantes desde Cataluña, uno de ellos de ERC, para explicar el catalanismo, para decirles que, como hablaban lo mismo, tenían la misma identidad,  
La Codoñera se olvidó de las disputas entre ellos: se pusieron todos camisetas e hicieron pancartas, orgullosos de lo que hablaban: «No somos analfabetos, hablamos chapurriau». Cuando los conferenciantes iban a comenzar su exposición, no les dejaron. Al final, se marcharon sin poder hablar.

«A veces nos hemos sentido amedrentados –explica María José Gascón–. Como si el objetivo final de todo fuese anexionarnos a ellos. Creo que a la larga ése era el plan». Tienen la impresión, además, de que sus vecinos catalanes, institucionalmente, los minimizan, los miran por encima del hombro.  Por eso defienden su territorio con la fiereza de quien se siente amenazado. Aseguran que si dialogan un aragonés chapurriau y un catalán catalán, uno de los dos tendría que cambiar de idioma, porque no se entenderían. Puede ser una exageración, pero consideran que también están defendiendo su modo de vida. «Es que a nosotros nos gusta la jota, y no la sardana», continúa la alcaldesa. 

Relaciones más tensas

Las que eran relaciones cordiales se han ido enfriando con diferentes problemas: desde el clásico de a quién pertenecen los bienes sacros de las iglesias de la zona, hasta un problema humanamente más grave como es el de la sanidad, cuando para los vecinos de los pueblos de Aragón se ha vuelto más complicado pasar al hospital de Lérida para ser atendidos. Con la crisis económica no es tan fácil atender a gente de otras autonomías. «Antes íbamos a comprar allí –cuenta un vecino–. Ahora vamos a Binéfar».


En esa zona, las misas siempre se han hecho en castellano, pero hubo un momento en que se planteó hacerlas en catalán; los curas se negaron. Un vecino de Tamarite, que vive en Barcelona y que no quiere dar su nombre, cansado de las presiones, cuenta que en sus idas y venidas de un lugar a otro, nota siempre una diferencia, sobre todo en fiestas. En el último pueblo de Lérida (que siempre dice Lérida y no Lleida) en las farolas cuelgan banderas catalanas, la calle repleta de banderas. Al cruzar a Aragón, una farola tiene una bandera aragonesa y la siguiente, española


Convierte a tus clientes en tus mejores vendedores: http://www.referion.com

Publicado el

Viaje por la frontera de palabras

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/comarcas/viaje-frontera-palabras_309491.html

El interior de la provincia de Castellón esconde sorpresas lingüísticas como los dialectos y localismos de los municipios de la frontera del valenciano y el castellano.

Llegan las vacaciones y una buena opción es el turismo lingüístico. Esto es, visitar zonas con dialectos o hablas peculiares y conversar con los lugareños. La frontera entre el valenciano y el castellano a lo largo de la provincia ofrece casos muy interesantes. Y también hermosos paisajes, para quien no le contente la lingüística

En el sur de la provincia la frontera idiomática discurre a tan solo 20 kilómetros del mar. En la villa de Chóvar, por ejemplo, se habla un castellano con confusión de la ese y la zeta y un cierto deje aragonés
Rafael Manzana, jubilado del lugar que pronuncia su apellido mansana, explica que “a las almendras les badamos la piel”. Pero esta tarea se hace más pesada si los almendros se encuentran en lo alto de una rocha, que es como se conoce a las cuestas en la Sierra de Espadán.
Estos localismos no se dan solo en zonas rurales. Los habitantes de la Vall d´Uixó llaman coltxo al botijo de beber y antemós a una persona de corto entendimiento. Ya en el corazón de Espadán, Algimia de Almonacid genera palabras de origen incomprensible como litero, que significa tanto sol como calor. “Mira que está cascando un litero que bada las piedras”, dice Pepe Calvo, natural de la localidad, al referirse a un día bochornoso. “Los de Alcudia nos dicen que al sol lo llamemos litero, pero lo cierto es que ellos hablan un chapurriau que no hay quien los entienda“, explica. Y es que muchos lugareños denominan chapurriau a estas hablas limítrofes.
Desde Azuébar, César Ortín señala que “es raro ver personas hablando valenciano en el pueblo, pero lo comprendemos gracias a Canal 9“. Lo cierto es que pocos habitantes de la zona se lanzan a hablarlo. Uno de ellos es Calvo, quien cuando es preguntado en valenciano contesta “poquet a poquet el parlaré“. A este intento de hablar la lengua de Joanot Martorell suelen llamarlo churro. Un término que según Calvo no es despectivo, ya que sus orígenes “se remontan a los tiempos de la Reconquista, cuando los señores de la zona juraban lealtad a Jaime I. Cada uno de ellos decía jo jure, pero llegó el turno del señor de esta parte y soltó yo churro“. 
Publicado el

Más de 81.000 aragoneses saben hablar catalán o aragonés

Más de 81.000 aragoneses saben hablar catalán o aragonés (un 6% de la población total de Aragón), según el primer censo de estas lenguas, realizado por el Seminario aragonés de sociolingüística (vinculado a la Universidad de Zaragoza). Según este informe, elaborado a partir de los datos del último Censo de Población y Viviendas del INE (de 2011), en Aragón 55.513 personas saben hablar catalán y 25.556, aragonés.
“Es el primer censo completo que se realiza en Aragón del número de hablantes de catalán y aragonés y sus características sociodemográficas. El Censo de Población y Viviendas realizó 176.623 encuestas en Aragón, por lo que los datos tienen una gran fiabilidad estadística. Este estudio nos permite conocer y analizar la realidad lingüística de la comunidad autónoma”, afirma Natxo Sorolla, sociólogo, originario del Matarraña, profesor en las universidades Rovira i Virgili y Autónoma de Barcelona, y uno de los autores del estudio.
El censo -que se presenta este lunes en el Paraninfo de la Universidad de Zaragoza– es fruto del trabajo de varios años de los sociólogos Natxo Sorolla, Anchel Reyes, Chabier Gimeno, Miguel Montañés y Pep Espluga, y el profesor de ingeniería Juan Pablo Martínez, en colaboración con el Instituto Aragonés de Estadística.
El 10% de la población aragonesa entiende una de las dos lenguas minoritarias. La competencia oral es mucho mayor que la escrita. Muchos hablantes de catalán o aragonés no saben escribir en estas lenguas. En total hay 81.069 hablantes de ambas lenguas, pero solo 44.119 declaran que saben escribir (27.110 catalán y 17.009 aragonés).


¿Dónde se habla?
Las comarcas donde históricamente se habla catalán son seis: Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón. En esta zona, seis de cada diez habitantes entienden el catalán y cerca de la mitad lo saben hablar. Las comarcas con más hablantes son el Matarraña (56% de su población) y el Bajo Cinca (46%). Donde más gente sabe escribirlo es en La Litera (uno de cada tres habitantes).
Las comarcas donde el aragonés es propio son siete: Jacetania, Alto Gállego, Sobrarbe, Hoya de Huesca, Somontano de Barbastro y Cinca Medio. Las comarcas con mayor proporción de hablantes de aragonés son la Ribagorza (20%) y Sobrarbe (10%).
Un caso especial es el de la Ribagorza, la única comarca trilingüe de Aragón, según recoge el informe. El 17,5% de sus habitantes saben hablar catalán y el 20,7%, aragonés. En la encuesta no se preguntaba si se usaban las dos lenguas, por lo que los autores recomiendan que se incluya esta pregunta en el futuro.
En Zaragoza también se habla catalán y aragonés
El catalán y el aragonés estaban históricamente muy localizados, pero la emigración rural del siglo XX ha extendido su uso a otras zonas. Ahora, alrededor de una cuarta parte de los hablantes de aragonés o de catalán están en la comarca de Zaragoza.
En la ciudad de Zaragoza hay 12.291 hablantes de catalán y 7.183 de aragonés. En Huesca, 1.558 de catalán y 1.048 de aragonés. Y en Teruel, 671 de catalán y 488 de aragonés. Destaca el alto número de hablantes de catalán en la única ciudad del ámbito históricamente catalanohablante, Fraga (7.357), pero también en zonas de proximidad como Alcañiz (1.226). En Ejea hay 700 hablantes de aragonés por 50 de catalán. Otras ciudades aragonesas también tienen hablantes de ambas lenguas: en Barbastro, 799 de catalán y 649 de aragonés; en Jaca, 211 y 273; en Monzón, 1.208 y 629; en Sabiñánigo, 204 y 354.
Los hablantes de aragonés y catalán que viven en Zaragoza proceden en menor medida de zonas de uso histórico (11% y 7% respectivamente). Muchos proceden de otras zonas de habla catalana que por motivos de estudio o trabajo se han instalado en Zaragoza. Y hay un importante número de neohablantes, que han aprendido aragonés en cursos.
Los mayores conocen las lenguas más que los jóvenes
El censo analiza los datos según diferentes variables sociodemográficas. No hay mucha diferencia por sexo o por nivel de estudios, pero sí por edad. En las zonas de mayor vitalidad del habla aragonesa (Ribagorza, Hecho y Ansó), los mayores son los que más lo hablan (aunque lo escriben muchos menos). El 30% de sus hablantes tiene más de 65 años. Y solo el 5% tienen menos de 16 años.
En el caso del catalán no hay tanta diferencia. Los porcentajes de hablantes de la lengua son similares a la distribución de la población por franjas de edad. El 22% de los hablabantes de catalán tienen más de 65 años y el 9%, menos de 16.
Una novedad de este informe es el estudio de la transmisión de las lenguas en el ámbito familiar. Los autores advierten que la transmisión familiar del aragonés se está perdiendo, por lo que se convierte en una lengua “amenazada”. En las zonas de mayor vitalidad del aragonés, el 56% de los padres y el 50% de las madres lo transmiten a sus hijos. En el 32% de los casos se rompe la transmisión. Y en el resto, los jóvenes lo han aprendido por otras vías.
En el caso del catalán, casi el 80% de las familias lo transmiten a sus hijos. El informe atribuye este “éxito” al apoyo educativo desde los años 80, a una mayor visibilización social de la lengua y a la cercanía de territorios catalanohablantes (Lérida, Tarragona y Castellón). Sin embargo, sí se observa una reducción en las zonas más periféricas, como la Ribagorza, la Litera y el Mezquín (Bajo Aragón).
El aragonés, “amenazado”
“Tanto el catalán como el aragonés tienen una presencia importante en el territorio, más allá de sus zonas históricas. El estudio nos ha permitido constatar el proceso de sustitución lingüística del aragonés. Es una lengua amenazada, según la denominación de la UNESCO, y es urgente que las administraciones públicas lleven a cabo políticas de protección y promoción”, asegura Natxo Sorolla.
Los autores del estudio concluyen que la situación del catalán es “estable, pero en retroceso en algunas zonas”. Por ello piden campañas de divulgación de la lengua y “unas medidas educativas más ambiciosas”.
Tanto el catalán como el aragonés se ofrecen como asignaturas optativas en los centros escolares de las zonas de uso mayoritario de estas lenguas (Pirineo y Aragón oriental). Cerca de 800 alumnos estudian las distintas modalidades de aragonés y unos 4.500, de catalán.
Publicado el

POLEMICA SOBRE EL ORIGEN DEL HABLA CACEREÑA DE VAL DE XÁLIMA

http://www.celtiberia.net/es/biblioteca/?id=1961&cadena=Fala

Hay muchos comentarios en la web de arriba !!

POLÉMICA SOBRE EL ORIGEN DEL HABLA CACEREÑA DE VAL DE XÁLIMA 

– La Junta y el BNG se enfrentan por ´La Fala´

El Ejecutivo regional tacha de “aprendices de brujos” a los nacionalistas
La reclamación por parte del Bloque Nacionalista Galego (BNG) de “medidas y políticas concretas” para defender el gallego que se habla, en su opinión, en los municipios cacereños de Erjas, Valverde del Fresno y San Martín de Trevejo, ha motivado la reacción de la Junta de Extremadura. El Ejecutivo regional ha recordado que en esa zona no se habla gallego, sino un dialecto derivado del tronco común del galaico portugués, con adherencias asturleonesas, resaltando la “magnífica salud” que goza este habla conocido como ´La Fala´.
El Gobierno extremeño expresó su confianza en que la Xunta de Galicia “desoirá los torpes cantos de sirena de estos aprendices de brujo con los que les ha tocado gobernar esa tierra hermana” y lamentó que “pierda el tiempo con tales fantochadas”, unas declaraciones que han encendido las iras del BNG.
La vicepresidencia de la Xunta (en poder del BNG), que ostenta Anxo Quintana, señala que “se ha faltado gravemente al respeto del Gobierno gallego y a su presidente” y exige a Ibarra “disculpas a todos los gallegos“.

Vídeo en youtube, la fala

Publicado el

CATALINA, divorcio, Cataluña

CATALINA, divorcio, Cataluña
CATALINA, divorcio, Cataluña
Catalina , mi mujer, me ha pedido el divorcio. Quiere quedarse con la casa y el coche, pero que pague yo la hipoteca y los plazos, y también quiere mantener el doble estado civil, soltera y casada.
Cómic de Valverde

Publicado el

Sentir-se mallorquí , però xerrar i escriure sempre en català, no te fa més bon mallorquí, te fa un ignorant des mallorquí

Sentir-se mallorquí , però xerrar i escriure sempre en català, no te fa més bon mallorquí, te fa un ignorant des mallorquí
Sentir-se mallorquí , però xerrar i escriure sempre en català, no te fa més bon mallorquí, te fa un ignorant des mallorquí

Bon dia ,bones tardes,bon vespre,bona nit

Publicado el

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/

Lo finestró es lo blog de J.M. Gracia Zapater, de La Codoñera.


Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.
Quim Arrufat: “La independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Joaquín Arrufat , Valjunquera, Matarraña, els ports, CUP


Marcel Pena

-Quina relació tens amb el Matarranya?
Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

-Segueixes l’actualitat política del Matarranya?
La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d’Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta

-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.
El procés de comarcalització de l’Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D’aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l’hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?
Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l’èxode massiu que pateix.
Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s’ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de “a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé”. No, el Matarranya no s’enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l’apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res… En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l’enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.

-Quin paper hi hauria de jugar l’Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?
Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l’Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures… A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s’endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l’únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.

-També s’ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d’assentar-se.
L’aterratge d’institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s’ha fet pensat des d’una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l’Ascuma, l’Associació Cultural del Matarranya, però se’n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l’Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L’ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.

-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.
Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d’iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l’exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.
Estación Valjunquera, tren, vías
Estació de Valljunquera (Font)


-La creació d’estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?
Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l’activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s’ha d’establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja.

-A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?
El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d’agricultura molt típic d’allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?
El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l’Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M’explico: ells no creuen que hi hagi d’haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s’ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l’educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s’arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.

-Però hi ha gent que reivindica que l’Aragó és trilingüe.
Això no té res a veure amb entendre l’Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s’aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?
Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l’Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.
I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l’idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d’aquesta negativa.

-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?
No n’hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l’acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s’activa l’independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.
Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l’Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.

-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?
Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s’hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.

-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?
Primer s’ha de superar l’actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.

-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.
El concepte clàssic de l’estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l’exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.
A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.
A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.
En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l’Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.

-Com per exemple?
S’hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta…

-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.

Publicado el

pois é un pemento de Padrón de finais de verán, non che digo máis.

Lo gallego es un idioma diferén al catalá, tan diferén com lo valensiá, mallorquí, chapurriau. Suposo que enteneu lo que fique y no per naixó parleu galego.
pois é un pemento de Padrón de finais de verán, non che digo máis.
pois é un pemento de Padrón de finais de verán, non che digo máis.
Alguns sel tindríen que refegá per la franja , la que está entre les molles del cul.
Franja , ponent, cul, molles , dona

Franja , ponent, cul, molles , home