Publicado el

batre

BATRE v. tr.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Era_de_batre

Llorenç Salom i Ferrer Calanxo batent a l'era l'any 1932 a Santa Maria del Camí


I. || 1. Donar cops repetits a qualcú, per fer-li mal o per altre fi; cast. batir. Ell tallaria cinch vergues…, e batria tant sa muller tro que totes les hagués trencades, Llull Felix, pt. vii, c. 6. E vetlant continuament, bat les ànimes cruelment,Metge Somni iii. Esbalayt, batentse ‘ls pits, Spill 14144. 
|| 2. recípr. o refl. Lluitar cos per cos; cast. batirse. Los mascles se baten per la famella la hu ab lo altre, Agustí Secr. 160. Son de colós sos muscles, mes jo’m batria ab ell, Atlàntida ii.
II. Donar cops repetits a una cosa; cast. batir, golpear. Una bregadora petita per batre lli, doc. a. 1541 (arx. mun. d’Igualada). Especialment: 
|| 1. a) Ferir amb projectils les construccions o obres defensives de l’adversari. La’n començà a batre fortment ab molts ginys, Boades Feyts 361. Y de les roques tirades | se’n valen los africans | per batre la dura porta, Costa Agre terra 29.—b) Recórrer una regió fent-hi mal i barrejant-la. Ell se’n tornà, batent tota la ribera entrò a Cepta, Muntaner Cròn., c. 31. Com l’almirall hach batuda tota Calabria, id. 82. 
|| 2. a) Picar amb un martell una peça de metall per reduir-la a la més poca gruixa possible. Un juheu… lo qual bat aqui fulla d’or e d’argent, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 556).—b) Fabricar moneda metàl·lica. Com no s’es legut a algú sino a Nos solament batre moneda, Pere IV, Cròn. 123. 
|| 3. Tupar amb bastons les branques d’un arbre de fruita forta (ametler, noguer, garrofer, avellaner, etc.) per fer-ne caure el fruit. Al batre les rames pel dolç fruyt d’aquella, Viudes Donz. 69. Veremareu, batreu les nous,Agustí Secr. 8. 
|| 4. Ferir repetidament la collita de cereals o llegums, sia amb instruments manuals, sia a cops de peu de bísties o amb aparells especials, per separar el gra de la palla o tavella; cast. trillarNo gos… batre encara alsguns blats, ni lagums, en la plaça del dit loch, doc. a. 1385 (BABL, xii,191). Lo segar e’l batre se fa en quinze jorns, Eximenis, II Reg., c. 36. Y al temps de les messes batreu bon çenteno, Proc. Olives 1559. Trotar de mules lleugeres y batre de carretons, Salvà Poes. 71. 
|| 5. Pescar amb xarxa a lloc de roques fent sortir el peix avalotat a cops de rocs tirats dins l’aigua (Empordà, Benidorm). 
|| 6. Agitar a cops repetits de cullera un ou o altra matèria semilíquida per donar-li cohesió i mesclar-la d’una manera homogènia; cast. batir. Hi posau tres unses de pasta real y se torna batre un poch,Ignor. 63. 
|| 7. entre xocolaters, Aplanar les rajoles de xocolata (Barcelona); cast. extender. 
|| 8. absol. Tancar-se violentament una porta per l’impuls del vent (Mall., Men.).
III. || 1. intr. Fer batre: fer donar voltes a una bístia cavallina per cansar-la (Mallorca). 
|| 2. intr. Caminar molt (Menorca). «M’ha costat batre tot lo dia per trobar-te» (Ciutadella). a) met. Fer batre algú: provar-li la paciència, fer-li passar pena d’esperit (Men.). No voldria aquest mosquit que cada instant te fa batre, Benejam FyF, acte i, esc. 1.a
IV. Ferir intensament el sol, la pluja o el vent, sobre un punt determinat (Cat., Bal.); cast. dar, azotar. Lloch ahont bate be lo sol, Agustí Secr. 158. Una alenada frescoia de la nit va batre a la cara an en Roc, Massó Croq. 73. Desert el pati de l’església, sota la pluja que hi bat, Villangómez Any 65.
V. || 1. tr. Moure repetidament. Ni son mes que galls quant baten les ales,Proc. Olives 860. ¿Y no batrà ses ales d’alegria l’aucell d’amor ferit?, Verdaguer Idilis. 
|| 2. intr. Moure’s repetidament. Per l’amorosa ardor qui el mogué li començà a batre lo pols pus fort que no solia, Decam. ii, 134. E mos polsos comensaren ha batre,Fr. de la Via (Cançon. Univ. 233). Sentint batre en son cor la sanch heroyca,Canigó ii. La banderola bat, Alomar Columna 241.
VI. sentits especials: 
|| 1. Batre la ginyola: alçar-la a plom i deixar-la caure després d’untar-la d’aigua tenyida perquè senyi una retxa dreta damunt el tronc que han de serrar o damunt una filada de pedres per retallar-les dretes (Palma). Vay tirà la partió per lo meu hort, linyola batuda, fins a una creu de almàngana, doc. a. 156 (Hist. Sóller, ii, 18).
|| 2. Batre es compte: sortir bé el compte, haver-hi coincidència de la quantitat real amb la calculada (Bunyola). «De guerreres en tenc dues; | remirada hauré d’anar! | M’arribaran a comptar | de ses faldetes ses rues; | jo les me faré menudes, | i es compte no else batrà» (cançó pop. Bunyola). 
|| 3. Batre’s: perdre tot el capital, fer bancarrota (Reus). V. abatre. 
|| 4. ant. Batre de rems: posar-se en moviment una galera o un estol de barques al rem. Tantost com lo senyor rey Darago fo en terra, les galees van batre de rems, Muntaner Cròn., c. 67.
    Loc.
—a) Batre ferro fred: esforçar-se inútilment (Mall., Men.).—b) Batre el coure: pegar molt fort (Vallès).—c) Fes-te batre!: ho diuen despectivament a algú, com per indicar-li que no volen saber res d’ell (Valls, Tarr.).—d) Batre l’empedrat: perdre el temps rodant pels carrers (Lacavalleria Gazoph.).—e) Batre fesols: ballar apressadament (Llofriu). «Quan els pagesos ballen la polca, corren tant, que se’n diu batre fesols» (Llofriu).—f) Al batre; si no aquest, l’atre: ho diuen parlant d’una cosa incerta, que probablement no esdevindrà mai (Solsona, Val.).—g) Batre per la palla: treballar sense treure’n gaire profit (Tarragona, Gandesa, Cast.). En sentit propi, significa batre els cereals d’altri, donant al propietari tot el gra i quedant-se amb la palla com a remuneració pel treball de la batuda.—h) Batre sempre a la una: estar sempre a un mateix estat econòmic o social, sense millorar de posició (Santanyí).—i) Fer batre ses foranes a algú: tenir-lo en un estat d’inferioritat, carregant-li les feines més feixugues o deixant-li els beneficis més magres (Mall.).—j) Batre cames (Ll.), o batre les cames (Tarr.), o batre l’ala (Blancafort), o batre ses pernes (Llofriu), o batre els peus (Mallorca): morir-se.—l) No poder batre més ala: no poder més de cansament (Llofriu).—m) Batre les cames: caure defallit (Segarra).
    Refr.
—a) «La ventura d’En Samarró, que pensava batre i bateren-lo» (Manresa).—b) «Lo fill que sos pares bat, ja té l’infern guanyat» (València); «Qui a la mare bat, té l’infern guanyat» (Olot); «El fill que bat el pare o la mare, mai més fa xiu» (Olot).—c) «Qui no bat merdós, no pot puis batre pelós» (Fasset, segle XIV): vol dir que qui no corregeix els infants, després no pot governar-los quan són grans.—d) «Després de segar ve el batre»: ho diuen per recomanar l’orde natural en tota cosa (Manresa).—e) «Qui no bat al juliol, no bat quan vol» (Empordà, Urgell, Segarra, Rib. d’Ebre).—f) «Qui bat primerenc, bat de franc» (Mall.).—g) «No és meua l’era; hi bati qui vol»: ho diuen per expressar indiferència i abstenció d’intervenir en una qüestió (Sineu).—h) «Bon batre, mal hivern» (Solsona).—i) «Llengua muda, mai és batuda» (Rojals).
    Cult. pop.
imatge  La batuda, acte de batre mallar els cereals, és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla o pellerofa que l’acompanya. Les maneres de fer aquesta separació són quatre: 1a, pegant cops amb les garbes damunt un banc aposta; 2a, tupant les espigues amb un bastó o batolles; 3a, fent trepitjar a bísties al trot les garbes escampades per terra; 4a, triturant-les per l’acció de corrons de pedra o de fusta que les bísties rosseguen. El lloc aposta per fer-hi la batuda és l’era, la forma de la qual varia segons les regions (V. l’art. era).—A Andorra, la primera operació de la batuda és escarriar les garbes: un home agafa les garbes i dóna amb elles bons cops damunt un banc inclinat (l’escarriadora); a cada cop boteixen de la garba els grans millors (blat de cap de garba), i en haver pegat quatre o cinc cops tiren la garba a un racó i n’escarrien d’altres, i les van apilant i fent-ne garberes. D’aquesta feina d’escarriar, és de la que els andorrans en diuen batre; en canvi, anomenen mallar a la segona operació, que consisteix a estendre les garbes damunt l’era i fer-hi passar un parell de bísties perquè les trepitgin, mentres dos homes van regirant amb forques l’estesa perquè quedi ben mallada. El gra que surt de la mallada (blat de malladissos) és menys granat i no tan bo com el de l’escarriada. Quan està ben mallada l’estesa, treuen les bísties de l’era, separen la palla del gra que queda (feina que es diu ventar) i després fan net el gra decantant-ne la volva.—En el Pallars (Esterri, Sort) i en el Ribagorça (Pont de Suert) també es fa la batuda a cops de potes de les bísties, sense corrons. Estenen les garbes damunt l’era (tirar batuda, Sort; estendre mallada, Pont de S.), i la fan trepitjar a la colla d’animals, que generalment es compon de quatre egües o mules lligades pel coll unes amb les altres amb el ramal; l’home que toca, aguanta el ramal de la bístia de davant o de més prop del centre de l’era. Quan les garbes ja estan disgregades i desfetes de tant de passar-hi la colla, els homes van acostant cap al centre la palla de les voreres (fer les vores, Sort; voreiar, Pont de S.), i després fan la segona tocada, trepitjant les bísties les espigues que en la primera tocada eren quedades sense batre. Després, amb les forques fan la tria, enretirant la palla cap a les voreres de l’era i deixant enmig el gra i la volva; la primera triada la fan amb les forques de dos forcons; tot seguit hi passen el rascle amb les puntes per avall, i després la forca de cinc forcons per treure la palla menuda; llavores amb una escombra de bedoll o salenca (l’esbaleia, Pont de S.) es posen a esbaleiar o escombrar lleugerament la superfície de la tria per treure’n la miqueta de palla que encara hi ha, i a l’últim passen el rascle amb les puntes cap amunt i amunteren el gra i l’olva a un costat de l’era. Aquesta operació de triar la palla del gra, la fan primer a mitja era i després a l’altra meitat. Fet això, tornen estendre la palla batuda i la tornen fer mallar per les bísties fins que la palla és prou menuda, i aleshores la posen dins el paller, tirant-la-hi amb les forques si el paller és veïnat de l’era, i transportant-la-hi en llençoles aixavegons si està situat a certa distància. El blat que queda a l’era després de separar la palla, és blat riscós (Pont de S.), és a dir, una mescla de gra amb risca olva; per llevar-li la risca, és necessari ventar-lo. L’operació de ventar avui es fa amb màquines (ventadors), però antigament es ventava a portell (Sort): es posava el blat dins un garbell o cabàs, a un lloc on pegàs el vent, i abocant-lo a poc a poc, el gra queia emplomat i la risca se n’anava volant; després porgaven el gra amb el garbell per llevar-li els darrers residus de brossa, i ja quedava en disposició d’esser engranerat.—A la Pobla de Lillet també trobam el sistema de batre sense corró. L’acte de passar els animals damunt les garbes es diu esgarbassar; feta l’esgarbassada, treuen el coble d’egües, adrecen les garbes i les deslliguen, i el coble hi torna passar per damunt, i quan les han xapades amb les potes, els homes amb forques espolsen i treuen la palla; després tornen posar la palla damunt l’era, hi fan dues girades, i llavores ja és feta la palla; un home arrenca la batuda (treu la palla) i queda el gra i el boll. L’operació d’arrencar la batuda es fa amb les forques i el raspall (un rampill amb puntes voltades): llaurar és la primera vegada que passen el raspall en espiral; raspallar és la segona vegada que el passen, en espiral i en sentit contrari al del llaurar. La palla més petita que treuen llaurant i raspallant, és el raspallum. Feta la llaurada a l’era, hi fan una creu perquè les bruixes no se’n portin la batuda. Aleshores apiloten el boll i el gra, i venten amb una pala; la separació de boll i gra que es fa ventant es diu la collada; després de fer la collada tornen ventar el boll per treure’n el gra que hi queda mesclat, i d’això en diuen la recollada. Un home abrigat amb un sac frega amb una escombra lleugerament dalt la cara de la batuda per decantar-ne les capses de llepadencs, tavelles i veça borda; aquesta operació es diu baleiar.—A Guissona (Segarra) ja trobam moltes diferències dels sistemes de batre que hem exposats. Els animals porten curró curra: el curró és una peça de pedra viva, de forma troncocònica, llisa; la curra és més llarga que el curró, però no tan gruixuda, i és acanalada. Fan anar els animals amb les curres o currons per damunt l’estesa de garbes, i hi fan cinc o sis tandes; entre tanda i tanda, els homes, dirigits pel cap d’era, giren amb les forques la batuda perquè resulti trepitjada de pertot. Fetes totes les tandes, els homes van a beure i llavores es posen a ventar amb la forca de dues pues per separar la palla del gra; després tornen ventar amb les forques trianses (de sis forcons) per treure més bé la palla; aleshores amb l’estiràs acaramullen el gra amb el bolló a un costat de l’era. La batuda es divideix en tres colls, situats en direcció perpendicular a la del vent; venten el primer coll, l’escombren, es posen a ventar el segon i acaramullen amb l’estiràs el gra amb el bolló a un cap; venten després el tercer coll i fan el mateix amb el gra i bolló. Llavores desembollonen (treuen el boll del gra) amb les trianses; després traspalen per acabar de treure el boll, els tronquets o espigues buides; posen l’erer enganxat d’un costat a una forca de ventar, tiren amb cabassos el gra dins l’erer, i un home fent anar i venir l’erer fa caure el blat i queda l’espigada, que donen a les gallines o posen a una altra batuda; a l’últim balegen, fregant lleugerament amb una escombra damunt el blat caigut de l’erer, per acabar-lo de fer net.—En el Penedès sol fer la batuda una sola bístia (un mul) rossegant un corró de pedra; quan amb la tocada estan les garbes prou esclafades, els batedors es posen a girar la batuda amb forques, sense que l’animal s’aturi de rodar fins que la palla està ben trita. A més del corró, que és llis, empren el trill, que és un cilindre de fusta que té ficades raores tallants que passen per damunt la batuda i esmenussen més la palla, encara que la deixen més troncosa que el corró. Després passen el rampí, barra de fust amb pues de ferro que serveix per treure els residus de palla i boll que encara hi haja a la batuda; i llavores, amb el tiràs amunteguen el gra batut amb la polsegada (empilar la batuda), fent ordinàriament dos munts o piles; aleshores dos dels batedors comencen a ventar amb forques espesses; després palegen tirant a l’aire el gra i boll de la pila perquè se’n vaja el boll i romanga el gra; tot palejant, de les dues piles en fan una i després garbellen (passen el gra pel garbell).—Molt diferent dels que hem dit, és el sistema de batre que observàrem a Calasseit. Tiren damunt l’era de deu a trenta cargues de garbes, i llevant-ne els vencills les escampen amb les forques (escampar l’erada); junyen un o dos animals a un trill, postissada que antigament tenia el davall armat de pedrinyeres i que avui du tres o quatre rodets armats de tallants per capolar bé les espigues; un home va dret damunt el trill i toca (guia) l’animal o animals que hi van junyits. Cada home dels qui serveixen a l’era té una tanda de tocar (una tocata). Així com el trill funciona, els homes van girant amb forques la batuda perquè l’acció del trill arribi a totes les espigues; quan la palla està prou capolada, treuen els animals i el trill i comencen a replegar i fer la tonga, o sia un munt de tota la batuda, de forma llarguera, que travessa tota l’era diametralment. Feta la tonga, agranen amb ramassos de botja les dues bandes d’era i es posen a ventar amb la forca; després palegen amb les pales, i una dona baleja amb un ramasset fregant-lo lleugerament damunt el gra palejat per separar els totxos, nugos, espigues mal batudes i altres impureses que hi ha barrejades amb el gra. Llavores ve l’operació per ererar: passar per l’erer el gra palejat, per acabar de purificar-lo.—A Morella i el Maestrat també baten amb un trill de postissada, rossegat de dues bísties (la colla); hi pot haver una o vàries colles que baten al mateix temps; l’home que toca o guia la colla, a vegades va dret damunt el trill i altres vegades no. Per fer una batuda completa cal fer quatre o cinc tocades; després de cada tocada giren amb les forques la batuda. Fetes totes les tocades, fan el primer coll, és a dir que amb lo tiràs duen la palla i el gra cap a una mateixa línia i formen la primera serra (munt llarguer), venten amb les forques i tornen replegar el gra i la palla (segon coll) per formar la segona serra, paral·lela a la primera, tornen ventar i després palegen i fan el munt.—A l’Horta de València (Sueca, Cullera) observàrem el sistema de batre que segueix. El dia abans de començar la batuda, preparen l’era raspallant-la, o sia fent-hi passar un aplec de rames d’olivera, de morera o altre arbre, arruixant-la d’aigua i passant-hi una sària amb un cudol o altra cosa feixuga per tal de fer ben llis el sòl de l’era. Després ve l’operació per serrar lo blat: tallar amb una corbella les espigues de las garbes, separant a un munt la palla (l’empallim) i a un altre les espigues (el serrat). La bístia o colla de bísties arrossega el trill, que és una postissada que per davall va armada de claus o de pedres de foc; també solen fer anar el carro de tragí per damunt l’era. Així se baten les espigues; cada mitja horeta donen un giró a l’erada, amb les forques; en haver donat quatre o cinc girons, treuen el trill i es posen a ventar amb les forques. Per ventar fan dues dutxes, és a dir que els ventadors fan dues tirades de ventar de cap a cap, i després amb el tiràs se’n duen el gra ventat fins a la ratlla del no ventat. Després de tirassar, es fa feina d’arramassar, o sia agranar amb ramassos de murta allò que han tirassat. Quan han repetit diverses vegades les operacions de ventar, tirassar i arramassar, ve la per passar la pala o traspalar el blat, amuntegant el gra amb les pales. Després s’ha d’erejar (passar el gra per l’erer).—A les Balears la batuda es fa amb els carretons de batre, que són rodets troncocònics de pedra amb talls de ferro, i van muntats a un bastiment de fusta que s’enganxa amb cordes al collar de la bístia. Les bísties que s’empren per la batuda són muls o mules, que van una darrera l’altra, rossegant cadascuna un carretó; en primer també s’empraven sovint les egües, que solien anar encollades i portaven esquelles en el coll. La primera operació de la batuda és escampar les garbes damunt l’era (estendre); deixen assolellar una estona l’estesa batuda, i després hi posen el bestiar; primer fan donar algunes voltes a les bísties sense carretons per mesclar bé les garbes (embuiar aplanar), i tot seguit hi enganxen els carretons; el qui toca es posa a un punt equidistant del centre i de la vorera de l’era i es mou molt lentament conservant sempre aqueixa equidistància, mentres les bísties volten ràpidament entorn d’ell; quan el tocador ha fet el primer revolt entorn del centre de l’era, els altres batedors comencen a girar amb les forques la batuda, i després de cada tocada continuen la feina de girar perquè l’acció dels carretons arribi a totes les garbes. Cada tocada consta de dos o tres revolts del tocador. Quan s’han fet totes les tocades, lleven els animals de l’era i es posen a ventar, o sia alçar amb forques i després amb pales la batuda perquè el vent se’n dugui la palla i quedi el gra tot sol dins l’era; abans de ventar, arregussen amb el tiràs la batuda d’un terç de l’era, reunint-la en un munt llarguer perpendicular a la direcció del vent (es prímer coll), i tot seguit venten amb forques de tres forcons el dit munt; després atirassen un altre terç d’erada formant el segon coll, paral·lel al primer, i el venten en la mateixa forma; fan després el tercer coll i el venten igualment; el gra es reuneix en un munt llarguer que travessa l’era i es diu sa serra; per llevar-ne els residus de palla que encara hi ha mesclats, venten la serra amb forques de quatre forcalls (trasforcar forquejar), i per acabar de netejar-la la venten amb les pales (palejar traspalar); després amunteguen amb les pales el gra en el centre de l’era (fer es caramull), mentres un o dos homes balegen, i finalment porguen el gra passant-lo per l’erer (ererar). Per una descripció molt minuciosa de les operacions del batre tal com es fan a Mallorca, vegeu Rokseth Cult. cér. 130 i ss.—Per completar la informació sobre cada una de les feines i eines del batre, V. els nostres articles carretó, coll, curra, era, ererar, forca, pala, serra, tiràs, trill, ventar, etc. En la present exposició general de la batuda sols ens falta fer referència a les cançons del batre. El qui toca o guia les bísties en la batuda, sol cantar cançons de cadència lenta i monòtona, principalment a València i a Mallorca. De les valencianes tenim diverses tonades publicades per E. Chàvarri en la Revista Musical Catalana y per F. Figueras en la Geografía de la provincia de Alicante, p. 248; de les tonades del batre mallorquines n’hi ha un parell de publicades per N’Antoni Noguera en sos Ensayos de Crítica musical, i en el volum present (pàg. 381) en publicam algunes més, inèdites, que foren replegades del nostre col·laborador Mn. Antoni Josep Pont i Llodrà.
    Fon.: 
bátɾə (pir-or., or., bal.); bátɾe (occ., val.).
    Conjug.: 
la flexió d’aquest verb en els dialectes catalans, va exposada en el paradigma de les pàgines 382-383. No hi posam el dialecte alguerès perque a Alguer no s’usa el verb batre. Les formes que posam entre claus [ ] són de localitats fronterisses i representen influència del dialecte veí.
 Etim.: del llatí vg. battĕre (clàssic battuĕre), mat. sign.