Publicado el

Carles Sancho Meix ,lo parlar antic

LO PARLAR ANTIC

(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)
Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 
La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.
Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.
Carles Sancho Meix

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als 
catorze anys va començar el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els 
estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va 
matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre 
a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de 
Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la 
seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del 
Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida 
ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de 
la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Cultural del Matarranya de la 
que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha 
col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de Franja, La Comarca, 
Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, 
Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica… Forma part del 
col·lectiu d’articulistes <<Viles i Gents>> a La Comarca des de fa disset anys. És 
membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell 
Redactor de la seua col·lecció <<Lo trinquet>>. És autor, amb Enric Puch, de l’estudi 
Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i 
llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes(2009) i editor 
del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i 
Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de <<Viles i Gents>>(2007).



Deja un comentario