embossiná

embossiná

embossinás , atragantarse

EMBOCINAR-SE v. refl. 
Ennuegar-se; fer-se mala via menjant (Llofriu); cast. atragantarse.
    Fon.: 
əmbusináɾsə (Llofriu).
    Etim.: 
derivat de bocí.

mol bon actó lo del video :


BOCÍ m. 
|| 1. Part d’aliment que es posa d’una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg’ amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno… obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n’è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d’aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l’han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d’aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l’hora de sopar, menjava un bocí; l’alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d’una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D’aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que’ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d’excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l’anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l’anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l’anguila (Palma).
    Refr.
—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d’engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n’escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n’afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l’aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.
—a) Haver-n’hi bon boci (d’una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algúels bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: 
busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. 
dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: 
del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.

bocín
dar alguien en el bocín