Publicado el

espéfia

lo mes paregut: picardía ,
Cuan un chiquet, chiqueta está mol espabilat, espabilada, qué espéfia está fet, feta.

Valderrobres , Pilar Blasco , la doble de Mari Cruz Corral 😂


Esta paraula NO está al dcvb

dcvb


ESPAVILAR v. tr. 

|| 1. Revifar el llum o el foc atiant-lo, remenant-lo, llevant-ne els cremallots; cast. despabilar, atizar. Unes estisores de espauilar, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Ens calia afegir de tant en tant llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo, Ruyra Parada 40. Al rostre tebi de l’ocàs | l’última espurna s’espavila, Dolç Somni 29. 

|| 2. fig. Deixondir, llevar la son; cast. despabilar, despertar. 

|| 3. fig. Avivar l’enteniment, l’enginy; cast. despabilar. a) refl. Adquirir vivor d’enteniment, d’enginy; enginyar-se. Les criatures s’espavilen per a poguer-hi anar un’ hora o l’altra, Serra Calend. folkl. 104. Té, espavila’t, destapa aquexa ampolla, Vilanova Obres, xi, 116. 

|| 4. fig. Castigar per fer entrar en raó, per corregir; cast. arreglar. Ey, municipal, a veure si m’espavila aquesta quitxalla, Vilanova Obres, iv, 59. «Mira que si t’agafo t’espavilaré!»

    Fon.: əspəβilá (or.); aspaβilá (occ.); espaβiláɾ (val.); əspəvilá (bal.).

    Etim.: pres del cast. espabilar o despabilar, mat. sign. (derivat de pábilo, ‘ble’, ‘cremallot’).




PICARDIA topon. 
Nom d’una regió de la França septentrional; cast. Picardía. Tots los de Picardia passaren un pas, Tirant, c. 18. En una ciutat de Picardia, Eximplis, i,201.
    Etim.: 
pres del fr. Picardie, mat. sign.
2. PICARDIA f. 
|| 1. Astúcia, disposició per a advertir-ho tot i aprofitar-se’n; tendència a obrar en profit propi i d’amagat o amb engany dels altres; cast. picardía. Picardia: Sordidatio, pannositas, improbitas, Torra Dicc.
|| 2. Expressió de mala intenció un xic burleta; cast. picardía. La noya tornà a enrejolar y ell a mirar-la ab més picardia, Vilanova Obres, iv, 9. Mira-te’l! Rossa la vols?—esclafí la Pepa, reullant-lo ab picardia, Pons Auca 27.
|| 3. Acció enganyosa; acte d’obrar en profit propi i d’amagat o en perjudici d’altri; cast. picardía. Comenssà a dependre les faenes de la llauransa y les picardies que el tracte de la gent jornalera ensenye, Guinot Capolls 16. Aquesta darrera picardia el va fer entrar en suspites, Roq. 36.
|| 4. Paraula o frase ofensiva (Men.). «No m’ha pagat, i encara m’ha dit mil picardies».
|| 5. Peça de tela de cànem a manera de brusa o de sac escapçat a mig braç, que l’operari blanquer es posava per a anar a donar aigua al nau (Igualada).
|| 6. Planta escrofulariàcia de l’espècie Linaria cymbalaria, de fulles cordiformes o reniformes, verdes per damunt i freqüentment purpúries per sota, lobulades, amb pecíol molt més llarg que el limbe; flors d’un violat pàl·lid, càpsula globulosa amb les llavors ovoides i de color bru; es cria per les parets velles i humides; cast. palomilla de muro, hierba del campanario. 
|| 7. Planta de l’espècie Tradescantia zebrina (La Selva, ap. Masclans Pl. 175).
    Loc.
—a) Tenir més picardia que noblesa el Rei: esser molt picardiós.—b) La picardia no el deixa créixer: es diu d’una criatura molt dolenta o entremaliada i que creix poc.
    Refr.

—«Sa picardia governa»: significa que està molt estesa la mala intenció i l’engany (Men.).
    Fon.: 
pikəɾðíə (or., bal.); pikaɾðíɛ (Ll.); pikaɾðía (val.); piсəɾðíə (Palma, Manacor, Pollença).
    Intens.: 
picardieta, picardiota.
    Etim.: 
probablement del cast. picardía, que té relació amb pícaro però no en prové directament, com ho prova la derivació amb rd en lloc de simple r (picardía i no picaría): cf. García de Diego en RFE, xviii, 13-14; G. de Diego Dicc. 976; Coromines DECast, iii, 770.