grasó, graó

Grasó, graó

GRAÓ m. 
|| 1. Pla o peça que està més amunt que una altra, de manera que fent una passa es pot anar d’una a l’altra pujant o davallant (Solsona, Camp de Tarr., Priorat, Ribera d’Ebre, Bal.). A certes regions es diu graó dels escalons de qualsevol escala; a altres (com a les Balears) només es diu graons dels escalons grans, com els d’una capella, d’un altar, d’un portal d’església, etc. (cast. grada). Puje al terç ni al quart grahó de la scala, Tirant, c. 249. Puix que del tot tots los grahons hagué muntat, Somni J. Joan 1741. Estant per cas al sol en los graons del temple, Alegre Transf. 72. 
|| 2. Pedra plana que ocupa la part baixa d’un portal i forma un desnivell respecte del pis del lloc on aquell dóna entrada (Pallars, Tremp, Urgell, Segarra, Berga); cast. umbral. 
|| 3. Grau de dignitat, de poder, etc.; cast. grado. Adoncs l’enteniment torna un graó a avall per tal que pusca pendre vigoria, Llull Cont. 352, 13.
    Refr.

—«Qui no pot botar més que un graó, que no en boti dos» (Men.). «Qui no pot botar més que un graó, i en bota dos, en es darrer cau» (Men.).
    Fon.: 
gɾəó (or., bal.); gɾaó (occ., val.); gɾəwó, gɾəvó (mall., eiv.); gɾawó (Pallars, Conca de Tremp, Urgell).
    Intens.:
—a) Augm.: graonàs, graonarro.—b) Dim.: graonet, graonetxo, graonel·lo, graoneu, graoniu.—c) Pejor.: graonot.
    Var. form.: 
glaó, esgraó, esglaó, grasó.
    Sinòn.: 
grau, escaló.
    Etim.: 
del llatí vulgar *gradone, derivat de gradum, mat. sign. || 1.