Publicado el

historieta 1

Les aventures d’el agüelo “Sebeta”. (Historieta 1)

L’agüelo “Sebeta” está sentat al carré, es estíu, son les deu (diau, Enrique) de la nit.
 Se li arrime Luiset.
-Bona nit, “Sebeta”. Qué fá?.
+Bona nit, Luiset, Aquí estic, prenen la fresca, qu’es barat. Traute una cadira y sentat un ratet.
Luiset s’en va a casa, y de la entrá (patio) trau una cadira encordada y se sente a la bora d’el agüelo.
-Cóm anat lo dia??
+Avui me l’ai tirat a la bartola; lo trevall d’estos dies atrás, parlan de la guerra (guiarra), me va dixá mol nafrat (ferit, machacat) per dintre.
-Li enteng yayo, pero es que vusté no se podie guardá eises coses dintre tan tems.
+Per un camí tens rao, menut. La verdat es que tenía un boñ (disgust) mol gran al meu cap y, encara que no te u cregues, hay descansat.
-Ya l’u dieba yo y ademés, al mateix temps que vusté ha descansat, parin eisa charrada, a natres m’os ha servit de llisó. Segur que tots los que l’han llechit u tindrán en conta.
+Ha fet caló avui, menos mal que ara s’ha eisecat un poc d’aire y ha refrescat un poquetet, si no aixo no se podría aguantá.
-Y parlan de les coses que té al seu cap, me podríe dí d’agón vé lo nostre appellit.
+Mira, sagal, a esta paret tenim alguns historiados mol serios, com Pedro, Enrique y demés, y  ells te poden parlá de la historia del nostre terme. L’agüelo “Sebeta” lo que pot fe es contat una historieta o cuento, una mescla, com sempre, de lo que ha escoltat als atres agüelos, de lo que ha llechit, mol poquet per degrasia, y de lo que se invente, mol, tamé per desgrasia.
-No se preocupo agüelo a mi me encanten les seues charrades y asó no es pa escriue un llibre, sol es una manera de entretindre lo tems y prende un poquet mes la serena (fresquet de la nit).
+Pren, mentres m’escoltes, minxat (minchat) unes prunes que les hay cullit avui al Mas d’en Puchal. Encara que estes negres, no han eixit tan dolsetes com les grogues menudetes, perque les verdes (viardes) encara están un poquet aspres (ácidas), los falten uns dies p’acaba de guaña dolsó (dulzura).
-Están bones, ademés a estes hores, apetisen. Se note que les ha tingut refrescanse a una galleta (caldera) en aigua fresca.
+Ñabie un camí (erase una vez), je je je, tots los cuentos escomense igual……
-Segur que se u está inventan.
+Com sempre, Luiset, com sempre.
“Mes o menos serie l’añ 800 ó aixina. A la costa marina de mes abais  de España han arribat cuatre barcos, grans, tots carregats hasta d’al.
Los primes en baixa son uns vin soldats, en capes y gorros moros, mol morenos. S’escanpen, tots ordenats, daban de les embarcasions, ocupan tot lo terreno.
Miren cap la terra (tiarra), per si vé algún enemic, aunque saben que están en Al Andalus, agon manen chen de la seua rasa, en ca que no sigue de la seua tribu.
No tenen po, ademés se saben defendre, tota la vida l’han pasat fen la guiarra al seu territori.
Venen de la Berberia, al atre costat del mar.
Lo primé que descarreguen es un mun de caballs, que van baisan de cada barco, apenes van arriban a la arena los soldats los van muntan y se van adentran mes a la arena. Cuan acaben ya fan un rogle, prau (bastan) gran.
Uns atres homens van baisan tamé dels barcos y en cuan tenen les peses de lona y los tochos llarcs, escomensen a muntá les tendes a la bora de les palmeres de la playa.
Se note que pensen pasá un tems allí.
Los barcos, cuan acaben de descarrega, s’entornen al atre costat del mar y allí los espere un atre campamen. Van fen viaches, duran los dos mesos siguiens. Cuan acaben de portá tota la gen y totes les coses que tenien a Berberia, lo jefe fa que entron los cuatre barcos a dins del mar y cuan veu que ña prau fondo, mane que se foradon y los dixe esfonrá, ya no surarán mes, després en una barca menuda tornen a la playa, agon los espere tota la tribu, miran, en pena, com despareixen los barcos.
Lo jefe, un home de uns coranta añs, los mire  y després se gire miran al mar, cap l’atre costat del mar, sap que al chafá los barcos ya no se pot entorná atrás, per aixo los ha esfonrat pa no torná mai mes al atra bora del mar.
Es un home alt, vestit de moro, moreno, al seu cap destaque una cosa: te les orelles grans, pegaes al cap, pero grans, Le diuen Yusuf Al Rufat, que presisamen vol di: Yusuf “El orellut”.
La seua mirada indique desisió, sap que ha fet, lo que tenie que fe, miran lo milló pa la seua gen, pero los seus ulls mos diuen que seguis encariñat de tot lo que ha dixat. Un nugol menudet se veu mol al fondo d’ell, pero aixo ya es historia pasada que algún día mos tindrá que contá.”