Publicado el

Historieta 4

Les aventures d’el agüelo “Sebeta”. (Historieta 4)

-Bona nit, se está be aquí a la fresca.
+Fa mols añs que tenim esta costum.
-A mí a camins, m’agrade sentam al revés a la cadira.
+Claro, ben “esgarramat” (en les garres un poc separades). Aiso te ve de heransia, ya saps que los Arrufats, estaen tot lo día sentats damún dels caballs, esgarramats sobre l’animal.
-¿Qué vol dí que ting les garres separades??
+Claro, sol un poquet, pero sol cal mirat per avall (abais).
-Ya está be, dixos de ficas en mi, seguisque en lo cuento……
“Yusuf II, fill de Yusuf, va pasá a sé lo nau jefe de la tribu.
La seua jefatura  va sé prau tranquila, se va dedicá a eisamplí l’asentamen en mes casalisis, practicament tots tenien la seua casa, menudeta, pero casa al fin y al cap.  Les tendes ya sol les tenien pa cuan eisien a alguna misió y tenien que está un temps fora de casa.
Alrededó de les cases, va repartí les tiarres y la gen va planta albres qu’els donabem fruta, oli y armeles. Y agón ñabie aigua, sembraben hortalises. Cuan no estaen de marcha, entre entrenamen y entrenamen, trevallaben la tiarra.
S’enduye mol be en tota la chen d’alrededó, intercambián mercaderies qu’ells portaben de cuan tenien que aná a pasificá algún tros, los atres los donaben coses que cullien al camp.
Va renová lo tratat en lo rey de Saragosa.
Va seguí crian caballs  y cabres.
L’asentamen habíe crescut. Tenie mes soldats que son pare, pero igual de entrenats y preparats.
A la machoria d’els pobles que tamé habien crescut, a causa de la pau que garantisave la presensia d’els Almogavars, ñabie grapaets de seus familiás que habien portat algunes de les seues costums y al matéis tems habien depres los parlas de cada un. Inclus ñabie alguns que se habien casat en dones mores o castellanes.
Alguns habien perdut la L del apellit y ara se dieben A’rufat ó A’rufatt.
Tamé al campamen principal s’habie notat lo pas del tems. S’habien mesclat les costums d’uns y d’els atres. Y hasta se habien casat entre ells, poquets pero ñabien.
Y aisina va pasan lo tems, no tan depresa com u fem aquí, pero pasan, pasan….
Y va arrivá l’añ 1000, lo campamen seguie la seua vida de protecsió de tot aquell terreno, creixen, mesclanse y lo tems va fen cambis.
Ara la tribu d’els almogávares ya se diebe Arufat, de la bandera, al está tan tems mesclats y llun de la seua terra (tiarra), habíen llevat la lluna de devall del leó, ya manave Yusuf IV, pero seguie la costum de la familia: caballs, cabres y protecsió.
Ademés de com a soldats, tamé s’els tenie com a bons constructos de casalisis en los tobots y en la preparasió pa fe la distribusió dels carres, les sequies y de sabre agarrá sempre lo milló puesto pa fe les obres.
En cuan aiso, alguns camins habien tengut que cambiá la costum de construí a les grans sorts (esplanades), y faen los pobles, igual qu’els castells, a la punta de muntañes perque eren mes fasils de defendre. Aisó va pasá en L’Aldea, la van construí a una montañeta y allí van maná hasta que va arrivá la reconquista cristiana y se la van guaña, pasan a sé aldea de la Orden de Calatrava de Alcañis, com part del territorio que lo Rey de Aragó Alfonso II, li va doná a esta Orden en 1179, hasta que en 1629 se va torná un poble independien.
A camins, al estiu, per la nit, se reunien en los naturals del terreno a prende la fresca, les dones dels  lugareños los traien plats de olives, les dones dels moros, bandejes de pastes de armeles. Eren felisos y se portaen be.
Als moros los agradaben les olives que preparaben los atres, les dieben “en aigua” (cuan les cullien les posaben a unes tenalles en aigua y sal, alguns añadien timó), y als atres les pastes que faen les dones dels moros en les armeles.
Poc a poc los almogávares se habien acostumbrat a parlá una mescla entre lo llatí, lo moro y lo que parlaen aquella chen del terreno. Aisi se entenien tots. Ere mol paregut a lo que parle ara.
Tenien una pósima pa recuperas de les enfermedats. Ésta corrie per casi tot lo territori cristiá y tenien los seus secrets.
“Lo día se San Juan, avans de eisi lo sol, de una noguera, se cullien tretse naus viardes, se machacaen ben machacaetes y se posaben dintre de un cante en sinc litros de vi negre (tinto), se tapae ben tancat. Al agost, en la lluna plena, se aubrie lo cante y se colae la mescla. Al liquit que eisie se li añadie mich litro de anis sec y un poc mes de un kilo de sucre. Se mesclae tot ben mesclat y se ficabe dintre de botelles. Se tapaben ben tancaetes y se disabe hasta nadal. Cuan arribaben les festes, ya se podien ubri y veurel.”
Se empleabe pa les dones despres de tindre chiquets, pals chiquets pa que cresqueren en forsa y p’als malals y los ferits, pa recuperas mes pronte y en mes forsa.
La resiapta pasae de pares a fills.
Si s’envolie prepara mes cantidat, se mantenie la proporsió, pero tenin sempre en cuenta que lo número de les naus fore impar.
Ñabie que seguí les regles que hay posat mes adal, sino la mescla se fae agra y no tenie efiactes.