Publicado el

matraca

MATRACA f. 

carracles a Valdarrores
matraca, carraca, maçoles, maçola, semana santa

|| 1. (usat sovint en pl.: matraques) Maçoles; instrument de percussió d’algunes peces de fusta combinades que produeixen un soroll sec i repetit, i que substitueix les campanes durant el Dijous i Divendres Sant (Pallars, Balaguer, Urgell, La Llitera, Penedès, Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià); cast. carraca, matraca.

Els escolans toquen matraques en lloc de campanes, Serra Calend. folkl. 102.

Els bosells repicaven tristament com les matraques en Dijous Sant, Ruyra Pinya, II, 104.
|| 2. Molèstia insistent, sia per burla, sia per enraonament seguit, etc.; cast. matraca. «Tot lo dia ens donen matraca».
|| 3. Home molest, que dóna matraca; cast. mazacote, matraquista.
    FON.: matɾákɛ (Sort, Sueca, Alcoi); matɾákes (Balaguer, Urgell, Tortosa, Maestrat); matɾáka (Tamarit de la L., Cast., Val., Xàtiva, Benidorm, Al.); mətɾákə (Penedès, Camp de Tarr., Mall., Men.).
    SINÒN.:— || 1, carraca, batzoles, maçoles.
    ETIM.: de l’àrab maṭraqah ‘martell’.

CARRAU m. 
|| 1. Instrument de fusta amb què els nois fan soroll per Setmana Santa (Pallars, Ll., Balaguer, Igualada, Tarr., Calaseit, Tortosa, Vinaròs); cast. carraca. 
|| 2. En l’ofici de blanquer, màquina que fa la feina del merlet; és una espècie de bombo que volta per mitjà d’unes corretges o politges, funciona sobre un taulell i porta a l’exterior fixades i distribuïdes 20 o 24 boixetes. (Igualada). 
|| 3. Moixó de cant estrident, que es menja els ous dels altres nius i n’hi pon de seus (Llofriu, Gandesa).  Cuco ?
|| 4. Persona molt xerradora, que sempre la senten garlar (or.); cast. cotorra. 
|| 5. Xerrameca (or.). Adonantse de que no la escoltaven, havia parat en sec el seu carrau, Oller Rur. urb. 208. 
|| 6. Nom satíric que donen als habitants de Passanant els dels pobles veïns. 
|| 7. Llin. existent a Barcelona, Masnou, Mataró, Vilassar, etc.
    Fon.: 
kəráw (or.); karáw (occ.).
    Sinòn.:
— || 1, carraca, roncadora.
    Etim.: 
onomatopeia.