Publicado el

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/

Lo finestró es lo blog de J.M. Gracia Zapater, de La Codoñera.


Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.
Quim Arrufat: “La independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Joaquín Arrufat , Valjunquera, Matarraña, els ports, CUP


Marcel Pena

-Quina relació tens amb el Matarranya?
Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

-Segueixes l’actualitat política del Matarranya?
La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d’Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta

-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.
El procés de comarcalització de l’Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D’aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l’hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?
Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l’èxode massiu que pateix.
Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s’ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de “a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé”. No, el Matarranya no s’enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l’apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res… En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l’enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.

-Quin paper hi hauria de jugar l’Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?
Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l’Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures… A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s’endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l’únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.

-També s’ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d’assentar-se.
L’aterratge d’institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s’ha fet pensat des d’una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l’Ascuma, l’Associació Cultural del Matarranya, però se’n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l’Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L’ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.

-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.
Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d’iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l’exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.
Estación Valjunquera, tren, vías
Estació de Valljunquera (Font)


-La creació d’estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?
Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l’activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s’ha d’establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja.

-A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?
El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d’agricultura molt típic d’allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?
El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l’Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M’explico: ells no creuen que hi hagi d’haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s’ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l’educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s’arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.

-Però hi ha gent que reivindica que l’Aragó és trilingüe.
Això no té res a veure amb entendre l’Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s’aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?
Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l’Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.
I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l’idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d’aquesta negativa.

-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?
No n’hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l’acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s’activa l’independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.
Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l’Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.

-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?
Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s’hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.

-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?
Primer s’ha de superar l’actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.

-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.
El concepte clàssic de l’estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l’exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.
A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.
A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.
En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l’Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.

-Com per exemple?
S’hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta…

-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.

Publicado el

Hoy he descubierto que conducir con tres dedos menos hasta Urgencias se me da mejor que cortar jamón con la mano izquierda

  Hoy he descubierto que conducir con tres dedos menos hasta Urgencias se me da mejor que cortar jamón con la mano izquierda
Hoy he descubierto que conducir con tres dedos menos hasta Urgencias se me da mejor que cortar jamón con la mano izquierda

Patrocina esta entrada Jamones Peñarroya (Rano, envíam un cuixot cap a Alemania)

Publicado el

aguelo sebeta

aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset, Luis Arrufat, aguelo sebeta, de Valjunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau. A la pg estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.
NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten si puc y mu demane al texto. Fico enllasos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a chapurriau.blogspot.com

///

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 7)
+A ver, menut, avui no me preguntos res, que este tema de la Memoria Histérica se está fen mol llarc y me falten algunes coses que contá encara.
-A mi, com vusté mano, ya que es vusté lo que dispose..
+Encara estas enfadat eh???
-Que no….
+Qu’el agüelo sempre te rao, sempre…..
“Ñabie a La Aldea una familia que li direm, la familia T, que, a mitat de la guerra (guiarra) enca tenie a casa dos chics, mosos, de 22 y 18 añs.
Los revoltosos van agarrá al de 22 añs y lo van posá, a ell sol, al campanal, paque tocare les campanes si veie vindre als avions enemics, per algún dels cuatre costats.
Va puchá adal del tot y va escomensá a mirá a lo llun, per les cuatre finestres, per aquí res, per aquí tampoc, no res, y no res. Y a torná a escomensá. Al poc rato ya estabe cansat y casi marechat de dona tantas voltes. Se va entretindre un ratet mirán los coloms per damun dels tellats.
De cuan en cuan mirave per les finestres. Aquí no res, allí un esparbé y res y res. A torná a escomensá, aquí no res, allí, ahí va no ere un esparvé, pareix una bandá de buitres, res y res.
De pronte un ruido atronadó, mire de agon ve; de la segunda finestra, corre allí y lo que li habien paregut buitres, resulte que eren avions, que ya estaben damún. Com un boch (loco) se tire a la campana gran, agarre lo badall y escomense a tocá.
Los aviados se donen cuenta y disparen contra el campanal, en tan mala sort que un tiro li pegue al ull isquiarro y cau al piso sangran per la cara. Aixo li va salva, perque al está abaix, los disparos del segundo avión que van entra en tota la forsa, no li van alcansá.
Com pot baise totes les escales, y ne son moltes, y note una cosa,  te la cara bañada de sang y en l’ull ferit no veu res.
Cuan s’envan los avions y pot eixi de la iglesia, sen va corren a casa. Sa mare, al veurel arribá tot ple de sang se preocupe y lo porte corren a casa del doto (médico). Allí li donen la noticia, lo chic ha perdut l’ull, pero ha guañat la vida, perque sol ha segut una esquirla de pedra. Si aguere segut una bala, ara estaríe mort.
L’atre germa (cherma), de casi 18 añs, es un sagal rubio que, a causa de la edat, hasta ara se ha lliurat (librado) de aná al front. Li encante casá, te una goseta (perra) que li diuen canela qu’es mol bona traen y agarran conills e inclus alguna perdiu que atra. Lo rubio pare rateres, hasta pa casá jabalins. Ah, ñá una chica del poble que li agrade y pareix que ella no li es indiferenta.
Pero cuan la desgrasia arribe a una casa, arribe a cabasos. Als pocs dies los colorats arriben al poble y s’en porten al rubio, diuen qu’el partit lo nesesite. Li donen un fusil y caminan, caminan ixen capa Teruel, es agon fa falta gen (chen) ara. Pel camí intenten enseñali com funsione lo fusil, pero ell es tan chove que no se entere.
Arriben a Teruel, en tot lo fret (frio) del mon, y damún portan albarques (abarcas). N’ols habien donat ni espardeñes. De momen están parats, pero un dia li diuen que ña que eixi en tota presa, agarra lo fusil y corre, cap’aquells monts, ña que recuperá aquella vall. Al seu costat va lo negre, p’el coló del pel (pial, pelo), son del mateix poble y amics, com tenen los mateixos añs, los han reclutat junts. Aiso los ha achudat a soportá un poc milló lo fret y la falta de son; lo parlá los dos juns y ademés en chapurriau que es la seua forma de parlá.
Van caminán los dos juns, y de pronte una troná, que hasta fa saltá la tiarra. Pero qué pase, qué es aixo, no plau aigua, sol una polseguina que no dixe veure res.
Corren los dos com si foren les carreres de les festes del poble y vullgueren agarrá al pollastre pa dul a casa y pode minchá.
Pero, de repen, lo rubio se pare, no té lo fusil, li falte la ma isquiarra, del bras li chorre la sang, per la má dreta tame ne té y per lo  chinoll (rodilla) isquiarro, cau antiarra, un obus li ha matat. Lo negre lo cride y no li conteste, pero ell té que seguí corren está ploven metralla per tots los costats.
Lo negre s’ha salvat, y escriu una carta, plorán, a sa mare, li conte lo que li ha pasat al rubio, la forma que ha tengut de morí, pero pensé que no ha sufrit masa, perque l’obús li ha pillat de plé.
La mare del negre va corrén a casa de T, la mare, en cuan la veu arribá y li veu la cara, escomense a tremolá (temblar) y a plorá. S’abrasen les dos. Llexisen (llechisen) la carta un cami, un atre, un atre,…  pero per més camins que la llexisen, lo que está escrit no cambie, sempre diu lo matéis, lo rubio ha mort.
La canela, pareix que se u pensé tamé, se torne triste, dixe de minchá y en eixe sexto sentit que tenen los animals, cuan p’el cap de la costa escomensen a baixá los soldats en la ma dreta, ubiarta y estirán lo bras cap a mun, canela arranque capa ells gañin (ladrando) com mai, en la boca ubiarta, caenli la saliva, enseñan los colmells (colmillos). Al carré se sentís una descarrega de fusil, la canela cau seca, miranla als ulls diriem que descanse.
A la entrada d’els blaus, després de pasá contes en los blaus y en los colorats, lo capellá del regimén (rechimén) se avé a fe un funeral per lo rubio, encara que, al prinsipi, fique alguns reparos, perque si va morí anan en los colorats, es difisil que vasque al sell (sial), en totes les maleses que han fet.
Al cabo dels mesos a la estasió del tren de L’Aldea, arribe un tren, se pare. D’ell baixe un chove mol vell, li falte la ma isquiarra, en la dreta aguante una muleta, coixeche (cojea) de la garra izquierra, apenes li quede pel (pial, pelo) al cap.
La tia T, tota vestida de negre, portan un gran mocado al cap, está agranán lo carré, algú baixe per la costa, será un soldat perdut, demanán un poc de pá, ademes lo pobre pareix vell,  está coixo y li falte una ma.
Lo seu cor se pare, sentís una veu…”.Mare,…..Mare…soc yo.”
La tia T tire la granera (escoba) y escomense a corre, s’abrase al chove que te lo pel rubio.
”Fillet, pero que te han fet”
–“Mare, ….  la maneta”.
“No pase res fill, ara estas a casa, no ploros, m’os arreglarem……
Los dos ploran juns, entren a casa.
Lo rubio, mai mes va  torná a se lo mateix, sempre va se vell.
Sense la canela, sense podé aná a casá, sense la ma, ya no podrie pará les rateres (cepos)
La chica que li agradabe, al pensá que habíe mort, s’en v’aná a Fransa en la seua familia.
Desde eixe mateix momen, lo rubio, per los seus motius familiás y personals,  va elegí com la seua compañera a la soledat. Y enca que tinguere gen (chen) al seu costat, lo rubio sempre va está solet.
Y lo rubio sempre va se un desgrasiat, hasta lo mateix moment de la mort, sol, a una habitasió sense llum, en la finestra y la porta tancaes, la persiana baisada,  la llum apagada, casi siego (ciego), y sense ningú al seu costat. Sol y desgrasiat.
No deu ñaure Deu, cuan permitis que pason estes coses .
A camins miro el sell (sial)  blau de L’Aldea y entre los nugols (nubes) blancs, me pareix veure al Rubio casan en la canela. Ell s’enriu y ella gañis d’alegría. Ya están junts. Han pasat mol tems de penitensia y se u han guañat.
Los morts al final tenen pau.”
///
Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 6)
-Venga agüelo, nem a pasechá y me conte mes coses, que lo de air ya sa pasat.
+Dijam está que avui estic cansat.
-Va, home, j’al dure yo ancostes (a corderetes, a colleres, a cuestas,).
+No t’enfotegues tan que enca que u fas a magatons (a escondidas), yo m’endono conta, qu’eres un garramós (tramposo).
-Que mala idea té, si yo u fachs en tota la bona intensió.
+Que no m’engañes sagal, que te conesco, fa mols añs y ya saps qu’el diable saps mes per vell que per diable. Y yo sempre ting rao, sempre.
-Val, pa vuste la perragorda.
+Com abuses de que ting bon cor……..
A L’Aldea ñabie molta gen (chen), bona y menos bona, per aixo, en los momens que estem pasan, se demostrae, milló que mai, de que peu (piau) coisechabe cada un.
Ñabie una chica, de uns 19 añs, que cuan los revoltosos se van fe los amos de La Aldea, cuan eisien p’el poble, ella anabe daban en lo puñ isquiarro eisecat, sempre per’avan. Enriense de la gen que pensabe que no ere del seu bando. Y si venie algún forasté, amic d’els revoltosos, allí que estabe ella en lo puñ isquiarro eisecat.
Se va fe una comuna (comunidad), en la que los camps, los horts, les ferramentes, eren de tots. Cada u, va portá les ferramentes que tenie a casa, pa treballa. Unes atres se van comprá noves a la tenda, en los dinés que se van fé, venen les joyes religioses (relichioses) y les dels rics que se van intervindre. Al escomensá y acabá lo trevall, se contaen les ferramentes.
Bueno pos sempre ña algún espabilat. Va ñaure un que al acabá de treballá va pillá una eisada noveta (nueva), en la escusa de ficala en remulla (remojo) pa qu’el manec (mango) se quedaré més segur y no ballare, lo que no dixabe treballa be. Al matí siguien va arribá lo prime y va dija la eixada al mun, de tal manera que cuan van contá, estaen totes les ferramentes. Lo que ningú se va dona conta es que el perillán, no direm si ere d’els blaus o d’els colorats, se habíe endut una eixada nova y ne va torna una esportillada que teníe vella a casa.
De cuan en cuan los revoltosos faen requises per les cases, pa comprobá que se cumplie lo qu’ells manaben y de pas s’emportaen lo que creien qu’els sobrabe als Aldeans y fae falta a la comuna.
Un día van entra a la casa de la tia A y li van veure uns topins que estaen com naus, encara que un, tenie una nafreta que casi no se veie, y sels vans endú, p’al minchadó comunal.
Al poc tems la tia A, va aná a visita a la tia B, dona (esposa) de un d’els que portaben la comuna (tampoc aquí diem lo bando del que ere esta persona). La tia B estabe al llit (cama), pos no se trovabe bé, lo seu home li estabe preparan una mansanilla y tenie lo topí al foc y lo van crida a la porta, per lo que va tindre que baixa al carre y  la tia A va aná a prepará la tisana y allí se va emporta una sorpresa perque li va pareixe qu’els topins que estaben a la bora del foc eren los d’ella y al mira lo menudet allí estabe la mateisa nafra que tenie el seu.
Cuan ya la guerra (guiarra), estabe en marcha, la gen (chen) de L’Aldea va tindre que disá les cases y marchá a unes coves del monte; a cada forat, sen amagaben (escondían) tres o cuatre families (bueno practicamen les dones y los chiquets, perque los homens estaben luxan (luchando) y morin (muriendo) al front. Allí habíen portat, totes les coses que tenien un poc de való y les de minchá (comer).
Pos be, sempre que li tocabe prepará lo diná a la tia A, la tia B, li diebe trau, trau de la tenalleta (tinaja pequeña). Allí estabe lo poc adobo qu’els quedae.
Cuan ere al ravés, la tia B preparabe un rabec (rábano) en pataques y prau.
Tampoc aquí direm a qué bando perteneisien la tia A y la tia B.
-Qué perillans eren les gens (chens) de L’Aldea, je je..
+Sí y yo sé quí u ha heredat, lo ting a la meua bora.
-En aixo no te cap de rao.
+Yo sempre ting rao, Luiset, sempre.
Y l’agüelo “Sebeta” va escomensá a feli cusigañes (cosquillas) a Luiset, pa que no s’enfadare.

///

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 5)
-Bondia yayo.
+Bondia sagal,
-Que dic yo, que eixes coses que me conte no han pogut pasá, que se les invente.
+Pero bueno, a tú que te enseñen a l’escola, no se pa qué aneu, sino depreneu per lo menos un poc de educasió. Ña que respetá a les persones majós (machos), en ca que sol sigue pero aixo blanc que ting al cap. Ya te baix di que algunes han pasat a L’Aldea,  atres a uns atres pobles, y alguna, mol poquetes, me les imagino (imachino) o me les invento y podrien haber pasat.
-Val, val, te rao.
+Com sempre, menut, com sempre.
-No cambiará mai.
+Al meus añs ya no se cambie, com no sigue pa pichó.
Anem a posamos serios, estat quiet, dixa de dona voltes, sino no puc fe bona memoria……
T’en recordes qu’al reto de L’Aldea, la seva familia l’habie amagat. Tenien una falsa, damun de la casa y allí, daball del tellat, estabe lo pobre home, li donaben lo minxa una volta al dia y no se atrevie a eixi, de allí, pa res.
Cuan van chafá (romper) los sans de la iglesia, se va aguantá, en mol doló, pero se va aguantá. Pero cuan li van dí que habien matat a los Aldeans, alguns perque anaben a misa los domenxes, ya no va pode aguantas mes, va baixa de la falsa, se va posa la sotana y agarrán les claus (llaves) de la iglesia, encara que sa germana (chermana) y sa cuñada van intentá detindrel no u van conseguí, tanta forsa interio tenie. Los diebe que habie fallat als morts que ell tenie que haber estat a la seva bora y morí en ells.
Va eixi al carre y mol sereno s’en va aná directamen a la iglesia, la gen (chen) cuan lo veie pasá, alguns se señaben (santigüaben), uns atres parlaben per debaix, algúns xiraben lo cap de vergoña y no va faltá qui va aná a donals avis (aviso) als revoltosos que estaben  al ajuntament.
Va aubrí, la porta mich cremada, va puxa al campanal y va escomensá a tocá les campanes, dos tocs de la gran, un toc de la menudeta, (dong, dong, ding) dos tocs de la gran, un toc de la menudeta (dong, dong, ding) y aixi seguit, a poquetet, sense presa, ell ya habie arribat al seu destino, y si tocabe ere per los Aldeans morts.
A L’Aldea ñabie una costum en la forma de toca les campanes que tot lo mon u entenie.  Ñabie lo toc dels morts, com acabam de diu, dos tocs de la campana gran, un de la campana menuda. A foc (cuan se cremae una casa, una pallisa o una finca), sol la campana gran en tocs mol seguits, com si vullguere dils als veins que ñabie presa (prisa), cuan se sentie esta forma de tocá tots, dixaben lo que estaben fen y acudien corren a la plasa, portan galletes (cubos) p’al aigüa.  A misa, se tocabe vin camins sol la campana gran y después de un poquetet, un toc, dos o tres, según que fuere lo prime, lo segon o lo terse avis de que anabe a escomensá la misa. A festes, entonces se doblaben (vandexaben) les tres campanes que ñabie, la gran, la mixana y la menuda, aixi s’els diebe. Semana santa, los dies en los que Deu, nostre siño, estabe mort, se tocabe lo torn, que ere com una matraca mol gran, que al fela dona voltes, les mases (los mazos) giraben (chiraven) golpejan (golpechan) la fusta del torn y faen que eixe ruido, desde lo alt del campanal, se sentiré per tot lo poble.
Cuan los revoltosos, van arriba adal del campanal van trová al reto sentat, en una corda a cada ma, y al seus estirons los badalls (badajos) de la gran y la menuda, seguien tocan a morts, dong, dong, ding; dong, dong, ding. Lo primé que van fé va se llevali les cordes de les mans, pa que se acabaren les campanades que tot lo poble estae escoltan.
Entre los revoltosos, estabe lo romá (romano de Semana Santa), que habíe segut monaguillo. Va sé ell lo que li va dí al retó, “mosen: mos te que acompañá”, “claro Manuel tantas veces que me has acompañado tú, ¿Cómo no te voy a acompañar yo ahora?.
Lo van dú al ajuntament, li van fe llevas la sotana, pos los fae un poc de respiacte. Devall portae uns pantalons y una camisa com cualquierl home. Despues li van lliga les mans y lo van ficá al calabos.
A la nit, li van fe pillá un pic y una pala y s’el van emportá. Ere una nit estrellada, la lluna repartie la llum del sol per aquella PROSESIO que, com sempre, portabe al retó lo prime, los atres cuatre, anaben detrás,  en los caps, cachos. Les sombres los acompañaben y al camí se reflejabe la figua de un home portan als muscles una creu formada per lo pic a un costat y la pala al atre.
Llun del poble, a un campo, a la bora de una cuneta, qué mania tenie esta gen (chen) en les cunetes. Alli lo van fe baixá al bancal y li van fe cavá una fosa en lo pic y la pala, les mans plenes de bambolles (ampollas).  Lo Manuel, posiblemen per vergoña (vergüenza), no estabe. Lo que pareixie lo jefe, portae un cabás (capazo), en dos sacs. Un dels sacs pareixie que se movie.
Lo van fe despullá (desnudarse), en la oscuridat que illuminabe lo estabe pasan. A la clara llum de la lluna se va veure una ma que se eixecabe, en direcsió als cuatre homens qu’el estaen miran, y baixabe, almateix tem que una veu clara anabe dien: “Ego te absolvo a pecatis tuis….
Després li van dona un sac gran, pareixie un talegó (una talega) y li van di que se ficare dintre. “……in nómine patris, filii et spiritu sanctu……
Cuan ya estabe dintre van pucha la boca del sac per damun del seu cap. Van agarrá la atre sac, que ara sí que se movie y lo van vuidá (vaciar) dintre del prime, se van veure caure dos bultos oscurs que se movien, rapidamen van tancá lo sac, lliganlo en un cordell. Encara se va sentí “….Amen.”
Van tirá lo sac dintre de la fosa y van escomensá, corren, en molta presa, a tira palaes de terra (tiarra) damun, sol se sentie, uns marramiaus y se veie dos bultos movense avan y a tras al talegó, del home no se sentíe res y mai se va sabre res mes d’ell.
Ere un bon home, y haguere tingut lo deu, que haguere tingut, haguere segut un bon home.
-Ostres, “Sebeta”, casi me fa plora.
+Avui no estic pa res.
L’agüelo “Sebeta” pareixie que tragare mal, com si tinguere un nugo (nudo) a la gola (garganta).
///

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 4)
-“Sebeta”: ¿Ya se li ha pasat lo boñ (enfado)?? Es que me va pareixe mol fort, tot lo que me va contá. Va, home, que ya sap que yo l’empreño (le cabreo) de cuan en cuan, pero me crec lo que me conte, encara que siguen barbaridats.
+Si agueres segut menut com yo y agueres  vengut en lo coche de línea a L’Aldea, t’agueres donat conta que, prop a la entrada del poble, avans del nostre, ña una creu, en una leyenda que te uns noms que fan recordá unes morts de gen de la nostra aldea. A lo milló va pasá com yo te vaix contá l’atre día.
-Bueno pero eixa charrada sol se referie als colorats y vuste me va di que podie repartí p’als dos costas.
+¿Per qué, la gen de ara, teniu tanta presa (prisa),? si al final tots arribem agon tenim lo destí (destino). Au de tindre un poc de pasiansia, encara aixina se me quedarán moltes coses dintre o sigue que no me encorregues, poquet a poquet, s’arrive llun.
-Val, un cami mes, te rao.
+Com sempre, Luiset, com sempre.
Tens que tindre en conta (cuenta), que tú vols que en una semana conta aquí lo que va pasa en tres añs; home, donam un poc de tems.
Te acabaré de contá lo de air, després lo que van fe los blaus, cuan van entrá al poble, lo que va pasa a algunes cases, algunes de les troles que van corre p’el poble, y si la memoria m’acompañe…….ya vorem. Tens que tindre en conta que ña mols amics que mos llexisen y a lo milló se farten de natres, o los moleste que parlem de aixo.
-“Sebeta”, vuste parle y los que volen l’escolten, si algú no está conten en lo que vuste diu, que s’envasque a un atre corro, o que llexisque a uns atres, que a esta paret n’escriuen mols y alguns mol bons, prau millo que natres.
Ala que ya m’atornat a embolica, en tantes coses, com se note que va se flare avans que cuiné.
+Menut, no t’en enfotes qu’et dono les surres que no te van doná de menut. Y dixam está ya……
Habiem quedat que entre los morts aldeans, ne faltabe un.
Ere de nit, los parens estaben reunits a casa d’ell, rosegan (rumiando, discutiendo, elucubrando) qu’es lo que aurie pogut pasá. Se fae tart los familias s’en van aná. A la casa sol van quedá la dona y los fills de aquell home,
Se van xitá (chitá, acostarse) y serien les tres o les cuatre del matí, cuan la porta del carré se va oubri (entonces les portes de casa no se tancaben mai en clau). Lo fill més gran va sentí lo ruido de la porta que se tornabe a tancá y va aná enseguida a ensendre lo cresol (candil), baixan tremolan (temblando) a  la entrada, pensán que tornaben los revoltosos, pero cual va se lo seu susto al veure una sombra sentada a una cadira (silla) a la bora de la porta, la llum de la mecha no arribabe hasta allí.
Se va arrimá, y allí estabe son pare, com si estare dormin en tot lo cap y tota la roba ensangrentá. Li va tocá lo pols y aunque mol a poquet encara ne tenie.
Corren, va despertá a sa mare y a son germa y los va fe baixa a la entrada, entre los tres van agarrá al home y lo van puxa al llit, lo van despullá y lo van renta de dal a baix (de arriba a bajo). Teníe una ferida al muscle (hombro) dret, pero que no pareixie grave pos li movien lo colse y no se queixabe, o sigue que no tenie res chafat (roto). Després tenie una atra ferida al cap al pols (pulso, sien) isquiarro, allí ñabie un foraet com un llidó, p’el que no dixabe de eixi sang, li van posa un drapet (trapo) llimpio y li van vendá lo cap.
La seva dona li va prepara un bon caldo y, cuan al momen, se va despertá, li u va dona culleraeta a culleraeta.
Ell va pendre un poc de forsa y va fe apagá lo cresol pa que ningú vere lo resplandó desde el carre, despres, poc a poc, los va aná contan………
“Cuan mos van apresá, mos van furtá, ademes de la dignitat, lo poc que cada u portabe damun, mos van portá al ajuntament, allí ñabie gen desconeguda que portaen fusils, mos van fe sentá antiarra y van tancá la porta.
Van du unes soguetes (vensills, cuerdas) y mos van lliga les mans, després  una corda de carrexa (carrecha, acarrear)  la van pasá p’els nostres brasos, fen un nugo (nudo) a cada sogueta y allí mos van tindre tot lo dia, no mos dixaen ni pixa (mear), o sigue que u faem sentats, pronte aquella entrada fae oló a pixats y a algo mes que algú se habie fet de la po que teniem.
Mos se van enriure, tratanmos de flares, capitalistes,  esplotadós, etc, algún mes rencorós mos anae pegan en la culata del fusil.
Cuan se va fe denit, van aubrí la porta y mos van fe eixi a la plasa, sense rechistá, y de allí, com si fore una corda de presos, mos van fe baixa per l’escaleretes y van escomensá a camina per la carretera en direcsio al poble de la bora, si algú caie, perque ere de nit y no i veiem, li pegaen en los fusils, hasta que se eixecabe; mos ajudabem (achudabem) uns als atres.
Cuan ya eixiem del terme, en direcsio contraria ne venien uns atres com natres, tamé lligats.
Mos habien dit que mos portaen al atre poble, y que mos farien un juixi (chuisi, juicio) y després tornariem al poble. Pero cuan van veure que pasaben de llarc de les cases, ya van pensá mal. Van arribá a un puesto agon lo camí se eixamplie, a la bora de un barranc, y allí mos van posá als prisioners, mentres qu’ells se ficaben al atre costat, van prepará los fusils y sense dimos res van escomensá a dispará.
Yo vaix sentí un golpe al muscle que me va fe caure a entiarra, al mateix tems la atra gen (chen) tame caie, algún damún de mi. Cuan se va acabá lo soroll (ruido) dels tiros y ya ningú se movíe, Lo que pareixie  lo jefe, va traure una pistola de la sintura y mos va pega un tiro al cap a cada u. Vaix perde (piarde), lo sentit.
No sé cuán rato habie pasat, me vaix despertá tot atontat, sense sabé agón estaba, pero al veure als atres tirats antiarra, ya me vaix dona conta de tot. Los mol perillans, mos habien llevat les soguetes y la corda de carrexa (carrecha).
Debie haber pasat poquet rato perque ningú se habíe arrimat allí.
Com vaix pugue, me vaix eixeca y al voldre maurem, a tamborilades (tropezones) vaix caure pél barranc y vaix escomensa a camina cap’al poble, cuan trovaba alguna baseta bebia aigua.
No sé cuantes horas hay tardat en arriba, pero escomensabe a fes de nit. M’hay amagat a la caseta d’el hort y cuan ya no podía mes hay vingut a casa.”
A la matinada siguient, lo chic mes gran, va agarrá la mula en una saria y los va di als veins que s’en anabe a buscá a son pare atre camí, a ver sil trovabe. Als cornalons portabe un talegó plé de tiarra y una borrasa plena de sang de un cunill que habien matat per la nit.
Per la tarde va torna en la borrasa envoltan al talegó, dien que habie trovat lo cos de son pare al fondo del barranc, mich desfet per la caiguda y p’els buitres y los llops que habien escomensat a minxas los trosos. Ningú lo va voldre veure.
Com no ñabie retó, y la iglesia estabe tancada, lo van plorá eixa nit, a casa, a la entrada (patio), posat dintre de un ataut tancat y al matí  siguien, tots plorosos lo van portá al fosá (cementerio), van fe un fosa a la tierra y lo van enterrá. La dona, tota vestida de negre, se desfae en plos, los fills la consolaben com podien.
Mentres tan, a casa, dins d’el trull (trujal) de mes adins (adentro), en un colchó de peladures de panolles (mazorcas de maíz), en uns llansols y unes mantes per damún, un orinal y una pixella (pichella) de aigua, un home acababe de naixe atre camí. Com lo puesto (lugar) ere menut, apenes podie está dret y la fredó y la humetat li entraen mol adintre y desde entonces, mol asuvin se le resintisen los ginolls (chinolls, rodillas) y los turmells (tobillos), sobretot cuan s’arrimabe troná.
Damun del trull del racó, ñabie uns sacs de llaó, que en mols mesos, tendrían que maure cada nit, paque lo “rexien nascut” puguere seguí vivin la segunda oportunitat; y les ferides del cos anaren tancanse; les atres no se tancarien mai. Cuan ere denit, com un fantasma, pasechave (paseaba) per tota la casa a escurines (oscuras).
-Uffff, agüelo, asó sí que es una aventura.
+Luiset: qué mes voldría yo que asó fore una aventura y que totes pasaren igual, que acabaren be, pero no pot sé, com te contaré un atre dia. Y ademés  enrecordat d’els atres que no van tindre tanta sort, que no van podé torna caminan p’el seu peu (piau), qu’els van tindre que porta los seus parents, perque ells ya mai mes podrien caminá hasta L’Aldea.

NOTA DEL AUTÓ: Aunque mes en davan se explicará lo que va pasá, bull aclarí que ha ñagut camins en que bales disparaes per pistoles del 6’35 o del 7’65 e inclus del 9 curt, perque los cartuchos eren vells o perque la pólvora estabe mal, o ñabie poca, sol han entrat un poquet al cos y s’han quedat entre la pell (pial), que ha aturat la poca velosidat que portabe, y la carn. En este cas lo plom va penetrá la pell (pial) y l’os (hueso) y si estae en mal estat, al no tindre forsa, se va quedá entre el os y lo servell (cerebro). (Posiblemen la pistola utilisada fore una de eixes que s’han nomenat mes amun.)

///

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 3)
+Cuan los colorats van di que habíen guañat les elecsións, en un aubri y tanca de ulls se van fe los amos de L’Aldea.
Van aná a la iglesia, y a la portalada, ya van fe la primera malesa, en pics, estrals y mes ferramentes van tirá totes les estatues de sans que van podé. A les que estaben ben agarradas les van tallá lo cap, les mans, lo que sobreixie del cos, hasta que se van cansá. Després van entra dintre y del altá y la sacristía van traure a la plasa, les vestimentes del reto y mes estatues. Les tiraben antiarra, les partien en les estrals…. S’enrieben davant de la gen dieben “mireu al vostre deu, als vostres sans, aquí sol ña fusta querá (en carcoma), o escayola en pintura per defora”. Cuan ya tenien un mun, li van prende foc, reinse de la gen dien “mireu los vostre cel (sial) es un infern (infiarn) y ningú se salve”, lo mateix pasará en tots los que no mos obedisquen.
A la gen de La Aldea li van demaná que portaren totes les joyes que tingueren de sans, cristos o marededeus, pa fundiles y fe dines p’als pobres del poble, aunque alguna s’en va perde (piarde) per la borxaca de mes de un. Al mateix temps, los amenasaen dienlos que si després, regiraben les cases y trobaen algún relicari religios mes, a eixe l’afusilarien inmediatamen. Tota la gen los va fe cas y van portá, creus, escapularis, medalles y demés relicaris. Algún valen diebe després que ell no había portat mes que una señal y lo demes, u habíe amagat daball del fem de la mula.
Entre els mes exaltas, ñabie un chic jove,  habíe segut monaguillo mols camins, se sabie lo “Confiteor deo” de carrerilla. A les profesons de Semana Santa, eixie vestit de romá, mes pito que ningú, pareixie lo general de tots los atres romans. Li direm Manuel.
Bueno pues este, va traure una pistola, ningú sabie de agón, se la va posa dins de la correcha y anabe fen po als demes “Aldeans”.
Se van presentá a casa del retó (mosen) pa detindrel, pero la segua familia se habie enterat de lo que pasabe y l’habie amagat, dienlos que s’en había anat de L’Aldea..
Mentres tan, algú del poble, sempre ha ñagut la duda de quí va se, habie fet una llista dels mes rics, dels mes religiosos, dels mes amics d’els blaus. De eixa llista van fe una criba (selección), van eslegi als mes importants que no se habien amagat o escapat del poble, y van vindre un grup de gen desconeguda que portabe fusils y los van aná a busca a les seues cases y los portaen al ajuntamen.
(Ere costum en aquells momens que los mes revoltosos de un poble, anaren al atre a fe “llimpiesa”, y al revés, los mes significats de éste anaben al atre a fe lo mateix. Aunque la informasió la donaben los del poble, eren los del atre poble, los que faen la “faena”.) Y aixina va pasá tamé a L’Aldea.
Aquella nit ningú va podé dormi al poble. De matinada se van sentí, llun, com uns focs artifisials. Per de matí un pastó va arriba corren al poble: a la cuneta de la entrada al terme, ñabie un grupo de persones que parexien mortes, totes ensangrentaes.
Los familias d’els que habien pres lo dia de avans, tots plorosos, van ana corren allí pensan que serien los seus parens, van emportas machos y mules pa podé replegá als morts
Cuan, sense aliento, van arribá agon habíe pasat la tragedia, va resultá que ningú coneixie a aquella gen, no eren los seus parens. No eren de L’Aldea. La esperansa va torná a les seues cares .
Pero l’alegría dure mol poquet a casa del pobre, al ratet va vindre un afiladó que anave de poble en poble en la seua burreta y los va contá que al atre poble, qu’estabe ajuntan en L’Aldea, a una cuneta, tamé habien aparegut un grapat de gen, com aquell, morts y ensangrentats.
Sense sang al cos, ni aire als pulmons, van aná corren agon diebe l’afiladó y allí sí, allí estabe los Aldeans, morts, ensangrentats, juns (chuns). Tots van replega als seus parens, los van carrega als machos, y com si fore un entiarro, mol llarc, sense retó, pero en mols machos carregats, los van portá cap al poble.
Los morts estaben a la bora de un barranc. Habíe pasat que uns fills no van trobá al seu pare, lo van busca per tota la redolada, barranc abaix y res. Ne faltabe un, a sabe perqué, n’ol van trova, van torná a casa tots preocupats, ¿qué l’aurie pasat?. Pero no van di res a ningú, per si acás.
Los forastes dels fusils van desapareixe. Y dels revoltosos del poble ningú sabíe o volie sabé res.
-Agüelo aixo que me conte es mol fort…. Su ha inventat, les persones no poden sé tan ruines, matá per la forma de pensá, o per tindre unes pesetes mes qu’els atres.
+Uyyyy y per menos. Pero a lo pichó es que m’u hay inventat. Ojalá fore aixina, -va di l’agüelo-, en tota la sorna del mon.
-No se poso aixina, home, es que se me ha ficat pell (pial) de gallina.
+Pos sol hay escomensat…….Si me seguises escoltan, se te posará de pepino.

///

///
Avui, com cambie de asunto, l’agüelo “Sebeta”, pose la charrada un poquet avans, ademes, al sé la primera de unes cuantes, a lo milló es mes llarga.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (Memoria 1)
-Agüelo?????
+Zzzzzzzzzzz.
-¡Agüelo!!!!!!
+Zzzzzzzzz
-¡¡¡¡¡¡¡AGÜELO!!!!!!!!!!
+Qué?? Qué pase? Agón es lo foc?? No cridos que t’hay sentit al prime camí.
-Qué me va a sentí, si estae mes traspost ……
+Aixo es lo que a tú te pareix; la verdat es que estic un poc sort….
-Sort, com una tapia.
+Tampoc es tán, encara que no te u cregues yo u escolto tot, pero sol sentigo lo que me done la gana, que ya ting mols añs.
-Han acabat de diná. Se ha sentat a veure la tele y al momen ya estabe roncán.
+Que no, que sol tenía los ulls tancats, pero no dormia, sol estaba ensomian mentres pensaba.
-Pensan vuste?, que cosa mes rara, que ha pasat pa que hasque ocurrit eixe miracle.
+Una cosa mol curiosa, me hay posat a veure lo “parte” (así en el original) y hay sentit que parlaben de “La Memoria Histérica”
-Histórica, agüelo, Histórica….
+Pos aixo es lo que yo hay dit “Histérica”. Ya saps que yo sol parlo lo chapurriau y lo Castellá apenes lo entenc.
A voltes al “Sebeta” ña que dixal per imposible.
-Bé, es igual y qué pase en eixa memoria. Qué es lo que li ha fet tanca los ulls.
+Mira, Luiset, ya sé que yo no vaix está a la guerra (guiarra), que sol vaix patí les seves consecuansies, pero en tota la meva vida hay anat parlan en gen que sí va está y no sol aixo, sino que tame la van sufrí y ells me van contá cosetes.
-Home, yayo, aixo no me u  habíe dit mai, yo pensaba que no tenie secrets en mi.
+Ningú m’os va di res, pero lo coneiximen de TOT lo poble (mira que tot u hay posat en mayúscules) va fé que, en cuan se va apagá lo ruido d’els cañons, encara que la profesó anare per dintre, no parlá mai mes de aquells maldits tres añs. Y yo u hay respetat Es una promesa, sense fela ni firmala, que van fe los dels dos costats y ya hay parlat masa.
-Seguisque, seguisque……
+Mira, sagalet, que no m’engañes que tu lo que vols es que te conta coses.
-Home es que es una pena que s’envasque, sense aclarimos lo que vuste sap que va pasá.
+Al meus añs, cuan en tot lo meu cap ya blanqueche l’iverrn (iviarn), es mol difisil sabe lo que m’han contat, lo que m’hay imaginat o lo que m’hay inventat o inclus, tot aixo jun,
-Es igual, vuste conto, que, després, yo ya intentaré aclarim.
+Es mol gort (gross), que ara que practicamen ya ne queden pocs d’els que van viure la gran troná, la desgrasia de tindre que lucha, matanse pares contra fills, germans, contra germans, veins contra veins, españols contra españols, vinguen uns desserebrats y vullguen torna a ubri les ferides, desenterrá als morts, torná a fe dos bandos, dos parts de un poble gran. Cuan ya les families habien enterrat al seus morts, encara que no tingueren los seus cosos. Habien conseguit qu’el resquemó de la vengansa s’aguere dormit, arriben estos y fan tanta bulla, encara que son pocs, que van despertan records y lo picho es qu’els despiarten en gen que no va está allí. Que sol u coneixen de escoltá o de lexi, en un tems que algunes paraules y alguns llibres no tenen tota la confianza que tenien que tindre, perque te diré la obra depen del autó y según de que peu (piau) coixecho lo que parle o lo qu’escriu, aixina is lo seu discurs o lo seu llibre.
M’an fet tindre un boñ (disgust) dintre de mi, que no te u post imaginá (imachiná). Es la nostra historia, per lo que parlá de aixo no m’os te que doná po, tampoc vergoña (vergüenza), no es pa que ningú vingue a presumí de res. Es veure un momen lo que va pasá, y seguidamen, olvidau ya de un puñetero camí, completamen. Pa que mai mes torno a pasá.
No voldria que estes charrades meves (megues) faren nafra (taca que se fa a la fruta cuan se li done un golpe) en la paret, mol menos en tota la colla de seguidos que ting, pero no vull dija pasá la oportunidat de contá lo que sé, sense la influansia de ningú. No  m’han obligat a parlá, bueno tú un poquetet sí, pero tu eres de casa. Tampoc me u han prohibit. Hay segut yo sol que s’ha posat a este negosí. Desixo que, cuan acaba de charrá, tots esteu mes tranquils, mes conformats en la historia, pero al mateix temps un poc tremolan y si fa falta defenen que aixo no torno a pasá, per molta “Memoria Histérica” que se fico en camí.
Tamé vull que sapies que escribin estes charrades, enca que en algún momen me fasquen plora en llagrimes de verdat, al mateix tem, me fará descansá y, cuan tinga que anamen al atre costat, lo sac de la vida que tots portem a la esquena, cuan naixem y cuan morin, sigue menos pesat p’al meu cor.
-Jolines, que serio se está posán vuste, anem ha dixau está.
+Ara no vull, m’has calentat, pos aguantat. Te vull aclarí que yo no soc, ni vull sé de cap bando, perque los dos van fé barbaridats, ningú va sé bo completamen, ni a lo picho tan ruin com mos creem, o mos volen fe creure.
-Sap que li dic, que lo veix mol alterat, anem ha dixau per avui, un atre dia seguirem, no li vasque a dona algún mal per meva culpa.
///
Les aventures del agüelo “Sebeta”:
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, y part tersera:
Ya estae lo llit fet, faen falta los llansols, estos arrivaben cuan plovie als mesos de octubre y noviembre.
Després se sembrabe la llaó, en aquells tems se fae a má, se portae lo gra en sacs al campo, se umplien los cabasos, y se anabe estenen los grans en un movimen de mich cos pa cubrí cuan mes tros, milló.
Cuan se acababe de estendre, se pasabe un aparell que ere com una escala menuda en tres o cuatre escalons (paregut als carrechados pero un poc mes gran). La “escaleta de ataulá” s’enganchabe en uns estirados a la collera (feltre) de la bestia y lo llauradó, puchabe damun de la escala o posaben unes pedres, pa fe més forsa en lo pes, y aisi se enterraben los grans per dos motius. Pa evitá que s’els mincharen los muixonets y los atres animals del campo. Y pa intenta que quedare tapat per la tiarra. En esta operasio s’il camp estabe sec, como ere normal, se fae una polsera (polvareda) que se veie de mol llun. Si ñabie sao (humedad) no faen tanta.
Dixaen que la llao dormiré a la caloreta de la tierra, ben tapaeta. Y allí se fae lo milagre. De la son se pasabe a la mort sense donas conta.
Mentres los llaurados cullien les olives y se pasaen los nadals.
Y, segon diuen, després de la mort, ve la resurrecsio, los grans se aubrien per debaix y los eixien unes arrails pa agarrás fort als solcs, pa que cap ventolera los puguere arrenca mes tart y al mateix temps pa busca alimen qu’els dixare naixe, creixe y graná.
Cuan arrivaben los mesos de gine y febre, escomensaen a eixi fulletes d’entiarra, unes a la bora de les atres, en una familia numerosa y una algarabía de verdó.
Si te tirabes antiarra y mirabes a contrallum, veies que tot lo bancal ere vert (viart), encara que, si mirabes, están dret, no se veie igual.
Si faltae l’aigua, les fulletes grochechaben y ere mala señal. Pero si plovie lo sembrat agarrae forsa y escomensabe a tirá per’amunt.
Pero l’aigua caie pa totes les plantes y jun al grá, tamé naixien los cards y les atres plantes de la naturalesa. Entonces en unes ferramentes que se dieben escardados,(eren com una espátula clavada per la part del agarradó a un manec (mango) com los de les graneres) se anabe caminan p’el bancal y, sense acachas, tallan les herbes ruines, que se dixaben pa que se pudriren y faren de fem p’al gra, y aixi se llimpiabe lo sembrat.
A la malesa, herba, com lo sembrat pero no ere sembrat, que eixie a la bora del bancals, se li diebe fenás, se tallabe en lo falx (falce) y la soqueta (casoleta en forma de guan, que se posae a la má contraria de la ferramenta, pa no tallat y podre replega la gabella d’herba) y se donabe de mincha a les besties de carrega e inclus se duie a casa pal conills.
Y com la vida mateixa, en penes y alegries, lo sembrat que se habie umplit de espigues  en les plugudes de abril y maig, arrivabe al mes de jun y escomensabe a ficas groc, granan y engordinse les espigues, que ufanes per la seva hermosura, se inclinaben en una forma de reveransia y agraimen al sol que les habíe madurat.
Pero aixo, ya será un atra aventura del agüelo “Sebeta”.

///
Les aventures del agüelo “Sebeta”:
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda:
Lo llauradó (qué paraula mes santa, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne tenie tres mes per fe.
En aquells tems, posiblement grasies als bestías, los montes estaben mes llimpios y se podie fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) serbie p’abono del añ siguien.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y aixi enterraben la palla, que, cuan plovie, se pudrie dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’agueren cremat.
A camins la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes besties de cárrega. Se tirabe p’els bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llaurados y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullie a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixons similars, que diariament dixaben les seves cagades (perdó per la paraula) y aixi se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se estenie per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camins se faen “femerasos”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armeles, frutals, sarmens e inclus del pins de les bores del camp), si acas tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamen en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) adal com chumenera. Se ensenie lo foc y cuan prenie se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubrie la montañeta y allí eixie carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbo s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que tenie la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que unie la rella en la collera  (una sola bestia) o en lo yugo (parella de animals).
La primera llaurada se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se xafaen (chafaen) en una espesie de mases, chafaterrons (mazos) de fusta que se podien usa pel dos costats, aixi li podies pega al aná y al torná del moimen del bras.
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se unie a la esteva, que se podie girá y aisina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com un agarradó, al que se lligaben les riendes d’el o d’els animals, pa podé dirigilos, uns atres camins lo llaurado portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap’abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li solie fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, aixi la tiarra se alimentabe dels componens y lo sembrat creixie mes fort y en mes llaó.
Los que podien, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, aunque puc está equivovat, crec que a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podien, pasaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovie poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orasio al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tio Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seva veu modulada y allí se va sentin:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

Molt bé Luis. Com me demanes ajuda te complemento en los noms que jo m’en recordo. La fondaria del solc se dieve “guaret“.Si lo solc no anave prou recte se dixaven “borregues” i aixó ere mol mal vist pels llauradors pulits. Llaurar en un animal sense parella ere “a polligana“. Lo “yugo” a Fórnols ere el “jou” i la collera de llaurar ere lo “feltre“. Lo que tú dius “femerasos“, a Fórnols eren formiguers i llimpiar les vores dels bancals, per a fer llenya, ere “arrebassar“. Los terrossos tamé se chafaven ataulant en la “escaleta d’ataular” carregada de pedres. La primera llaurada ere “rompre” i la segunda, com dius molt bé ere “mantornar“.

Mol be Luis. Lo camatimó ere pa llaura en una parella d’animals. La Platera, aisí li díen a la nostra mula, llaurae en polligana com be diu mon cosí. La volíem mol, y cuan van comprá un tractor, se va quedá a casa hasta que va morí. Lo tío Quico veníe com sempre a cuidala y se l’amportae de cuan en cuan a fela treballá. Mol bona persona lo tío Quico, ell y la Platera faen una gran parella

///
Estimats amics d’el agüelo “Sebeta”, avui y espero que mols camins mes, Los cusins Pedro y Jesús, que tenen molmes cultura agrícola que yo y per lo que se veu molta mes memoria, m’han ajudat a completá la megua charrada de air “La sembra, segunda part” y com alguns m’han dit que se u copien pa guardau com un recuerdo, hay corregit la charrada y t’os la poso atre camí.
Algunes coses venen en la charrada de avui que es la part tersera de la sembra, (continue lo mateix tema) y, deumedian, lo ficaré esta nit.
Grasies per la vostra atensió y pasiansia.

Les aventures del agüelo “Sebeta”:
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part segunda corregida:
Lo llauradó (qué paraula mes sagrada, mes completa), no teníe tems que piarde, no habíe acabat una faena y ya ne tenie tres mes per fe.
En aquells tems, posiblement grasies als bestías, los montes estaben mes llimpios y se podie fe foc al campo.
Entonses, alguns cremaben los rostolls, y la sendra, (siandra, ceniza) serbie p’abono del añ siguien.
Uns atres llauraben los rostolls en uns aladres que faen uns solcs (surcos) mes fondos y aixi enterraben la palla, que, cuan plovie, se pudrie dintre de la tiarra y fae lo mateix papé que si l’agueren cremat.
La fondaria (hondura) del solc se dieve guaret. (Has fet mol o poc guaret).
A camins la tiarra s’abonabe en lo fem de les gallines, los conills, los gorrinos y lo de les mateixes besties de cárrega. Se tirabe p’els bancals y un poc després se llaurabe.
Ademés los sindicats portaben un abono, que compraben tots los llaurados y que se li diebe “Nitrato de Chile”, que según dieben alguns se recullie a unes isles, de aquel país, que estaben plenes de gaviotes y atres muixons similars, que diariament dixaben les seves cagades (perdó per la paraula) y aixi se fae l’abono y se li diebe lo guano, que se estenie per la tiarra com si fore fem.
Uns atres camins se faen “formigues”. U explico, se faen muns en les rames de la esporga dels arbres (oliveres, armeles, frutals, sarmens e inclus del pins de les bores del camp), si acas tamé se posaben alguns troncs menuts, després se tapaben completamen en tiarra. Sol se dixae una finestreta prop d’entiarra pa pode prende foc y un foraet (agujerito) adal com chumenera. Se ensenie lo foc y cuan prenie se dixabe hores y hores consuminse. Als dies se aubrie la montañeta y allí eixie carbó (de les branques mes gordes que no se habíen cremat del tot y siandra (ceniza). Lo carbo s’el enduien com lleña pa casa y la siandra se esteníe per entiarra com abono.
Llimpia les vores d’els bancals (ribasos, rebasos, ribazos) d’herbes o de albres que no eren del campo y se minchaben la sao del sembrat, se diebe arrebasar (arribasá).
A ver si la memoria no me falle masa (y si no ajudaume Jesús, Pedro…y demés) pa llaurá se empleabe lo aladre, que tenie la part de la rella y el camatimó que ere com un tronc, no masa gort y llarc, que unie la rella  en lo yugo (jou) (parella de animals).
La primera llaurada, a la que si li diebe rompre (romper), se fae fonda, pa que a la tiarra li donare l’aire (se oxigenare). Si se faen terrosos (terrones gordos de tierra) se chafaen en una espesie de mases chafaterrons (mazos) de fusta que se podien usa pel dos costats, aixi li podies pega al aná y al torná del moimen del bras. Tamé los terrosos se podien chafá (romper) ataulan (allanando).
La rella estabe junida a una plancha doblada de fiarro que se unie a la esteva, que se podie girá y aisina llauraben al aná y al torna del solc. La esteva ere com una agarradó, al que se lligaben les riendes d’el o d’els animals, pa podé dirigilos, uns atres camins lo llaurado portabe les riendes al seu cap, mentres en les mans apretabe la esteva cap’abaix, pa fe mes solc.
Si se treballabe en un sol animal, se li diebe “a polligana”,  se li solie fica al cabestre unes ulleres, pa que anare recto. Si no anabe prou recto se diebe que “se dixaven borregues” (trosos menuts sense llaurá) y aixo ere mal vist pels llaurados presumits.
Durán l’añ lo fem d’els animal de casa, perque ya no cabie a casa, o paque no fare oló, se anabe portan als camps, dixanlo a una explanada a la bora dels bancals, agon se anabe “cuitin” (cociendo, agotándose), hasta que arribabe lo tems de usal pa llaura o atres llabors. A estes esplanades sel diebe “femerasos”, la tiarra que ñabie daball del fem ere mol bona pa los geranios, clavells, cales, vegonies y demés.
Alguns tiraben lo fem després de llaurá, aixi la tiarra se alimentabe dels componens y lo sembrat creixie mes fort y en mes llaó.
Los que podien, al tems li donaben un altra voltereta a la tiarra, a esta segunda volta li dieben “mantorná”.
Uns atres, si podien, pasaben la “grada” (eren sinc o sis relles menudes com si foren puntes de fleches) que ocupaben mes terreno, pos l’aparell ere mes ample, pero faen menos fondo.
Ere normal que los homens, encá qu’estaren enfadats p’el tems que fae o perque plovie poc, cuan llauraben, en tota la esperansa del mon, anaren cantan en una orasio al deu del aigua, com faen los indios a Manitú.
Al atre costat de la vall, lo tio Raymundo está fen la mateisa faena y, entre cada arre torda, wesque o pasallá, se sentís la seva veu modulada y allí se va sentin:  “Por qué vienen tan contentos los labradores, que, cuando vienen del campo, vienen cantando……..”
Si Deu vol y los administrados tamé…….continuará.

///
Les aventures del agüelo “Sebeta”:
Com hay dit mols camins, a lo que conte l’agüelo, vatres podeu afechi lo que vullgau, o cambiá algo perque als vostres pobles u faen de un atra manera o perque teniú milló memoria qu’el “Sebeta” que, enrecordeutos en aquells tems ere un crio de onse añs.
L’agüelo “Sebeta” y La sembra, part primera:
Un día cualquiere del estiu, l’agüelo “Sebeta”, entonces un sagal de once añs, anabe caminan al campo agon tenien los melons pa mira si ya estaben madurs y no s’els habien minchat los jabalins. Li agrade corre p’els camins, disfrutan de la seva vida. Cuan ya estabe arriban, veu a un “put-put” (abubilla, picapinos, picapins), que va volan de poquet en poquet, en eixe movimen característic d’ell, en la seva cansó put put, put put.
Lo “Sebeta”, que mai ha tingut un muixo de eixos, li tente la curiosidat y mes, veen los vols curts que fa, com si estare provocan-li “no m’agarres”. S’en va detrás d’ell, disimulan, de pi en pi, pero sense perdel  (piardel) de vista.
L’animalet, volan, ha pasat per detrás de un pi gort (gros) y no ha eixit p’el atre costat. Lo crio se quede estrañat, ¿Qu’ha pasat? ha desaparegut, l’hay perdut, agon s’ha ficat?.
Tot desanimat, li done la volta al pi, pa torna al cami y sorpresa, al tronc del pi, prau alt, ña un forat, mol redonet y dintre se senten piulá muixonets.
Ya te ting, pensé lo menut, y agarranse a la escorsa (corteza del pino con salientes si el árbol es grande o viejo), va puchán, poquet a poquet, un camí está a pun de caure, sense fe ruido, hasta arribá al forat. Tot dispost, se agarre be en los peus (piaus), los xinolls, y en la má isquiarra, y clave la detra dintre del forat, de momen no trove res, pero enseguida sentís una escaxida de un lliquit calen a la ma, la trau enseguida y …..
¡¡¡MERDA!!! (miarda). No, no es una expresió grosera del menut, que no es mal parlat. Es que mire la seva ma y la té plena de merda que li xorre p’el bras.
Com pot, tot avergoñit baixe del tronc y s’en va cap’al campo, a rentás a la baseta que ña allí,  en una lliso mes, aprenguda. “No se deu molesta als “pu-put”. Avans de marcha, mire per’amun y veu al muixo asoman lo cabet p’el forat, com si se li estare enfoten.
-Los put-put se defenen del seus enemics, posanse de cul y soltan chorros de les seves defecasions.
Y en les orelles caxes, l’ágüelo “Sebeta” en menut, arriba a la finca de la familia.
Després de la sega y de acarrechá les garbes a les eres, los camps se quedaben sols, com un secarral, agotats per la caló, agostats, tristos per un costat, pero contens per l’atre, perque lo seu esfors habie ajudat al amo a eixi adabán, un añs mes. La cullida habíe segut bona.
P’els bancals sol se veie, de cuan en cuan, alguna perdiu en les segües perdiganetes, pasturán les espigues que habíen quedat per en tiarra, los ajudaben uns atres muixonets, los pocs que anaben quedan (cogullades, pinsanets, cardelines). Y p’acabá la llimpiesa los bestías en les ovelles y cabres, los gosos y los pastós pasechaben per allí. No faltabe, algún cachap que atre, pa f’els compañía.
Allá, a lo llun, se sentís canta a un perdigacho, escolteulo un poquet, li diu a la perdiu que la espere al atra primavera.
Un esfardacho prenen lo sol, damun de una roca, en lo cap tan eixecat que casi tocabe lo cel, s’enriebe de tot lo mon.
En un bancal, p’el que pasabe un regall, cuan plovíe,  acababen de madura los melons de carn y los de aigüa. Algún presegué tardá tenía uns pocs de presecs, que pareisien flos grogues entre la poca fulla qu’els quedabe. Lo servé tenie les sérves áspres, per si a algú li apetien.
Los seps de la brema, en les soques arrugades de tans añs, animaben als raims a aprofitá lo sol, pa umplis de sucre, mentres les avespes y les abelles s’enduen la pulpa d’els grans als seus panals p’alimenta als seus fills.
Los rostolls (rastrojos) se anaben blanquechan, perden la poca forsa que ya no quedabe a les segües arrails  (arrels) mortes, esperan que la tiarra (terra) los donare lo descans que se habien guañat, naisen, creisen y granan, fae uns mesos.
No vull fem masa pesat, o sigue que……..continuará.

///
Les aventures del agüelo “Sebeta”: (avui, un cuento)
+Están bochos (boch = lloco = loco) estos catalans.
-A ver, qué li pase agüelo??? No pot di aixo de tots los veins, fa mols añs que mos coneixem, sempre m’os han portat be.
+Qué te pase Luiset? No legises lo que los amics posen a eixa paret que tú escrius? No t’as donat conta de que ña riada? Estan calens y mes encara alguns mol calens. Al pareixe, m’os están moven les cadires, sense respeta que la taula es nostra.
-Pero aixo es una cosa mes de les que m’os venen fen desde fa mols añs. No se volen enterá que natres (los nostres antepasats) portem aquí mol mes tems qu’ells.
Ña que pensá que sol son cuatre esgarramantes, que ara manen, los que pensen aisina, los demes mos  tenen com a germans.
+Sí, com a germans minuts.
-Bueno pero natres ham resistit sempre y aquí estem, aguantán.
+Masa aguantem, menut. S’en van emporta l’arxiu de la Corona d’Aragó,  y van calla, Se van endú los papes de Salamanca, y van callá. No m’os volen torná totes les coses que son de les iglesies d’Aragó, y seguim callán. M’os han furtat los nostres reys, posanlos números que no los perteixen, y aquí estem. Vols que seguisca?????
-Miro “Sebeta” tenim que pensá que tot aixo no u agueren fet si los que manaen en cada momen al imperii castellá de Saragosa no agueren mirat cap un atre costat.
+Tamé están bochos eixos castellans y ya m’as acabat de cabrechá.
-Agüelo, ñague pau, que sol estem parlan.
+Sas que te dic que tú tamé estás boch, no sas lo que dius perque eres un sagal y als sagals ña que contals cuentos pa que entenguen les coses.
-Pos me conto un cuento.
+Mira, ñabie un camí una aldea que estabe rodechada, p’els enemics, per un costat catalans y per latre castellans. Ells tenien les seves costums y el seu modo de viure y hasta los seu parlá. La vida no ere tranquila, cuan no atacaen uns volenlos conquistá, los atres se inventaben la LAPAO (o algo així) que no se lo que vol dí, pero que en eixe nom, no pot sé res bó.
Ñabie a la aldea una chica presiosa, (totes les chiques eren presioses, pero esta un poquet mes) de bona familia, alta morena, una ricura de dona. Detrás de ella anaben tots los mosos del poble, pero ningú se atrevie a dili res, mes que les paraules educades de hola, adeu, bon día y bona nit. Y aixi pasabe lo tems, la chica creixen y los jovens suspiran per ella, pero ningú se llansabe, per po a que ella li aturare avans de contali les seves intensions. Un día va vindre a la aldea un moso Castellá (tamé podie haber segut catalá, que p’al cuento es lo mateix),  menudet y sense pel (natres diem pial) (ah! No ting res contra los menuts y calvos) al veure una chica tan maja, soltera, se li va arrimá y la va traure a vallá, al añ se casaben.
-Y qué me vol di en un cuento tan llarc.
+Ten pasansia, que no hay acabat, saps con li dieben a la chica……
Maria-Chapurriau….
-Ara si que l’entenguen, me fa enrecordá de aquel atre cuento de la llebre y los gosos, en molta rabia, pero té rao.
+Com sempre, Luiset, com sempre. Perdeu lo tems discutin entre vatres, sense atreviutos a traure la cara y tos enduran lo que tan tems han conservat.
-Si agüelo te tota la rao, com sempre.
+Están bochos estos chapurriaus.
///

Les aventures del agüelo “Sebeta”: (animalets)
La filla del “Sebeta”, li diu:
*Pare: vusté d’agón trau totes eixes coses que escriu y que yo mai l’hay sentit que les parlare. (Sí, ya sé que ella sol parle lo Castellá, pero yo, qu’els conec als dos, al agüelo y a la filla, servisco de michané. Ñá que aclarí que, com ella no ha nascut a la tribu no sap lo secret d’els atres agüelos, l’u tindrem que contá algún dia. Ella sol veu que a esta paret ting mols nets que escolten (milló dit que lechisen) les aventures del “Sebeta” y me pareix que te selets. Ademés aquí sol se pot escriure en chapurriau y a ella no l’u han enseñat.).
+Mira, filleta, -li conteste l’agüelo- asó es la sort que ting de haber nascut a una vall de uns montes, per agon se parle lo chapurriau, y allí tenen una posió mágica que se l’i diu OLI.
Entonces lo “Sebeta”, com fa algún camí, entorne los ulls y viage a aquells tems en que due pantalons curts. Cuan corrie , ell sol, p’els carres del SEU poble, sense cap de pó. Lliure com l’aire y com lo sol. Mirabe als vileros (pardalets según alguns veins), fen los nius als forats de les parets, en una bulla de pio-pio, pero en chapurriau.
Ara ya ne queden pocs de vileros, cuan tinga tems tindré que mirá la nostra paret y fe un foraet, per si ne quede algún perdut, que trobo una casa pa llogá, sense que tingue que paga mol. Sol ña coloms y uns muixons negres que se fiquen daball de les telles y desfan los tellats. Ya casi no queden orinetes (golondrinas) ni falselles (vencejos), alguna ratapená (murciélago), poques algarses (picarazas) y algún corp (cuervo) despistat.
En aquells tems ñabie musols (buos), enca que no se veien casi may, perque sol eixien per de nit, lechuses, esparbés, alguna águila,…. Y tamé, al terme del poble, se coneixien cinc o sis nius de  buitres, s’els veie planechá en les correns del aire per lo cel (natres dieben cial) blau. Esperán la desgrasia d’els atres que ere la alifara d’ells. Cuan se morie algún macho, ovella, cabra, gorrino, ….se tirabe al campo, llun del poble, y ells se encarregaben de fel desapareixe en poc tems.
Un poc mes tart lo gobiarn va desidí que ñabie que acabá en estos bichos (los dieben alimañes) y pagabe dines per cada un que s’en matabe, pronte non va queda cap.
Ñabie raboses (zorras) que si te descuidabes s’en duien alguna gallina, encara que normalmen s’alimentaben d’esl cachapets que pillaben p’el monte.
Ere una alifara eixi al campo, cantaen los muixonets, la aire te donae a la cara y te fae una sensasio de llibertat, entran hasta lo mes fondo dels pulmons.
A lo mes adintre del piná, a un tallat de una muntaña, faen los nius los turcasos (palomas torcaces), en fron, als pins mes alts les tortoletes los faen la competencia en los seus cants.
 Anaes caminan a tots los puestos, no ñabie mes que un coche al poble y lo camión del “petabaix” que pa fical en marcha, se li clavabe una manivela a la part de daban, casi tocan an tiarra. A camins habie que fe cuatre o sinc voltes la operasio pa posal en marcha. Uns atres arrancabe y al momen se tornabe a pará, Y a escomensa atre camí.
Sempre, cuan era menut mes a subin y deprés, cada volta, mes tart, cuan arrivaba al meu poble, sol escomensá a baixa la costa que marque la entrada al terme, ya respiraba milló, la megua ánima se recargabe com ara les bateries d’els móvils. Ara lo fil de la imaginasió es mes llarc y de cuan en cuan m’enrecordo de eixa baisada y me quedo tranquil, en pau en mi mateix.
Cuan arribo la hora, no me importarie, pega lo salto al atre costat en eixe pensamen y després, la siandra que quedo tireula per allí, m’es igual que sigue p’alimenta a una romigüera, a un timó, a un romé o a una archilaga.
+No sé si t’hay contestat. Totes eixes cosetes, eixos animalets, eixes vivensies, eixos momens, eixos recods, ……me donen idees y pensamens pa fica a esta paret.
+Te vull mol filleta.

//
Fa unes nits estaben lo “Sebeta” y Luiset al poble que li diuen “Ensomiá” y se van presentá los altres agüelos de la nostra tribu, eixos que están a la meua boreta cuan escric, y van preguntá cóm anae lo negosi p’el poble “Chapurriau
Estaben mol preocupats per les notisies qu’els van portan los que viajen allí, agon están ells.

Los van contá qu’el asunto está aixi, aixi, casi mal, pero que confion un poc, que donon tems. Que ña gen de confianza a la empresa.
Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la bora de la gen que treballe en esta direcsió, qu’els parlon mol, qu’els ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eisos tenen les claus del baúl d’els recuerdos.
Los van demaná que mos transmitiguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixa.
Lo agüelo “Sebeta”, qu’els coneis, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momen natres han vist jen jove empeñá en lo treball, jen que va aumentan dia a dia a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren p’el cos de la esperansa, en la mateisa direcsió. Sang que te lo dret de que se confio en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y d’els espentons qu’els agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..
S’en van aná, rosegan, com tots los agüelos, miran de cuan en cuan cab’atrás, los seus ulls tenien dintre algo d’el Matarraña.
Yo me vaig torná a dormí, o ya estaba dormin tot lo rato, no u se, aso es un lio. Cuan me despiarta ya parlaré en l’agüelo.
Los van aconsellá que parlon en los agüelos de les atres tribus (pobles) de la redolada y que ells tamé se preocupon de está a la bora de la gen que treballe en esta direcsió, qu’els parlon mol, qu’els ajudon a fe memoria, que parlon en los vells (de edat), que eisos tenen les claus del baúl d’els recuerdos.Los van demaná que mos transmitiguen tota la forsa que ells van tindre, pa que juns pugam mantindre, per lo menos, lo que ells van dixa.Lo agüelo “Sebeta”, qu’els coneis, perque van aná juns a la escola y parle com ells, los va tranquilisá dienlos que en este momen natres han vist jen jove empeñá en lo treball, jen que va aumentan dia a dia a esta paret, sang mol jove, menos jove y graná, tota corren p’el cos de la esperansa, en la mateisa direcsió. Sang que te lo dret de que se confio en ella, que se li dixo treballá, poc a poc, gota a gota, paraula a paraula, ajudanse uns als atres, fen lo matéis camí. Miran llun en esperansa, en confianza de les seues forses y d’els espentons qu’els agüelos los puguen enviá, desde l’atre costat..S’en van aná, rosegan, com tots los agüelos, miran de cuan en cuan cab’atrás, los seus ulls tenien dintre algo d’el Matarraña. Yo me vaig torná a dormí, o ya estaba dormin tot lo rato, no u se, aso es un lio. Cuan me despiarta ya parlaré en l’agüelo.
L’altra nit lo “Sebeta”, com agüelo que es, no podie dormi y me va di: 
+Luiset, me tens preocupat, perque no me explico que un crio de once añs se pugue enrecordá, en tants añs com han pasat, de tantas paraules como estás soltan a esta paret.
-Mira “Sebeta”, yo tampoc u enteng, perque me poso a escriure y crec que no me eixiran les paraules, pero sol fico los dits a les tecles y les lletres comensen a corre, se junten com volen, a camins se junisen avans de que les idees se transformon en pensamens dintre del meu cap.
+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.
-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tio “primentonet”, lo tio “pepinet”, la tia “alberchineta” , la “rabaneta”, la “safandoria”, la tía “carbaseta”,y tans atres) antepasats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’an posat de acord y están a la megua bora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removen al seus fosas, veen lo que esta gen li está fen a la segua heransia y si natres no u conseguim, n’ols quedara mes remei que eixecas del seu descans y asolá este mon desagrait, que no dixe viure a coses que a ells n’ols fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.
No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amun qu’el cap, que lo anabe puchan y baixan.

+Sagal, no me digues coses rares que a la megua edat ya no me crec eixos cuentos de menuts, que ya tens edat pa no prendem lo pial.
-Miro agüelo, yo crec que los atres agüelos (lo tio “primentonet”, lo tio “pepinet”, la tia “alberchineta” , la “rabaneta”, la “safandoria”, la tía “carbaseta”,y tans atres) antepasats meus, no sol los de la familia, sino tots los de la tribu (poble) s’an posat de acord y están a la megua bora, pegats a les orelles y s’aprofiten de este crio pa que la segua llengua no morisque. Se están removen al seus fosas, veen lo que esta gen li está fen a la segua heransia y si natres no u conseguim, n’ols quedara mes remei que eixecas del seu descans y asolá este mon desagrait, que no dixe viure a coses que a ells n’ols fan cap de mal, y p’el contrari ere la segua ánima, lo seu sentit, lo seu cor y el motiu p’el que van naixe, van viure y van morí.
No sé si lo agüelo me va entendre, pero s’en va doná la volta y s’en va aná, en les mans detrás, la esquena mes amun qu’el cap, que lo anabe puchan y baixan.

///
Les aventures del agüelo “Sebeta”:
///
Bon michdia, veins y amics de la paret “Yo parlo chapurriau“.
Este matí l’agüelo “Seveta” se ha isecat en uns pensamens mol fondos y m’a dit, avui no parlarem d’els animals de cuatre potes, avui u farem dels animals de dos garres.
Y yo com sempre fach lo que ell diu pos aquí estem.
Ya t’os hay contat que vaix eixi mol menut del meu poble (onse añs) y que desde entonses m’ay criat en un ambient castellá (mol a gust de veritat). Y m’ay donat conta de una cosa que a lo millo tamé vos a pasat a vatres y que vaix a escriure.
Per causes diferentes, no hay anat p’el meu poble moltes voltes.
Al prinsipi un poquet, despres cada camí menos y al final, sol p’als entiarros.
Al criam y fem majo en un ambien castellá, casi no hay pogut parla en chapurriau, sol de tart en tart cuan me  trovaba en algún atre, perdut com yo, y disfrutabem un poquet.
PERO….y aquí ve lo sermó del agüelo Sebeta, ningú, ni el ambien castella, ni la influensia del catalá, han pogut fem olvidá lo parlá que vaix mamá de ma mare.
Per que sempre que pensaba y sempre que penso, sempre que discurría y ara cuan discurrisco, en una paraula, sempre que me parlo a mi mateix, sempre que me reunisco en Luiset, parlem en chapurriau.
Y eise parlá, eisa costum, m’ajudat a no olvidam may del meu parlá,
Per aixo, ara que esta colla de amics m’a donat la oportunitat de expresam en chapurriau, les paraules ixen soles, de una manera atropellada, per que com han estat tan temps detingudes, en cuan los han donat una poca de llum, s’an soltat y fan ballá als meus dits pa que les fica davan de vatres.

Sé segur que l’i aure pegat alguna potá a la ortografía del chapurriau, pero l’agüelo Sebeta estabe impacient pa contautos una aventura mes de les segües.
No sé si t’os hay embolicat en aiso de parlam a mi mateis, es una costum que ting desde menudet y que t’os la aconsello si ya no u feu.
Y com diu Ramón, continuará, enca que sigue en coses menos series que avui. Bon día a tots.

///////

L’agüelo “Sebeta” vol aclarí una cosa de la que s’a parlat estos dies sobre los presecs y les presquilles.
Al meu poble eren dos coses diferentes.
Les presquilles se cullien mes pronte, eren mes menudes y, si no m’enrecordo mal, tenien la part de atrás, lo final, ficat cap   adintre.
Los presecs, venien més tart, eren mes gorts y la part final la tenien cap afora, como si portare una puncha. Y lo piñol del presec punchabe a eisa part.
Sol es un comentarí, sense ganas de sentá coneiximens.
Y, si el agüelo “Sebeta”, seguis tenin ganes, continuará.

//////
Esta está a la entrada aubarda, albarda

/////

Aventures del agüelo “Seveta”: Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu’els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven “wesque” cuan volien que anaren capa la isquiarra y “pasalla” cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p’el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p’avui ya val de tanta palla.

///

Publicado el

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau

cachap, Valjunquera, junco, jung, cachaps,cachapera, Valljunquera
gazapo
cachapa

azúcarque se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervidoo cocido y a manera de torta.
CATXAP m. 
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. 
gazapoEs xapava totes les llebres y conills…, sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: 
kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. 
dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: 
incerta. S’havia assenyalat com origen d’aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s’explicaria com a derivat amb el sufix –apo d’una arrel gaz– (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s’explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.