Publicado el

Francesc Serès

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

Francesc Serès , Saidí, Zaidín, escriptor, escritor
Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí
Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.
Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.
I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 
Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.
La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 
A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Publicado el

Que se vayan pero sin nosotros



En la franja oriental de Aragón se resisten a adoptar el catalán, pese a las presiones. Dicen que el nacionalismo catalán se queja de Madrid, pero hace lo mismo con ellos.

 http://www.larazon.es/historico/160-que-se-vayan-pero-sin-nosotros-KLLA_RAZON_500924?sky=Sky-Septiembre-2017#Ttt12q67OFsFae2J

Es una pequeña zona, en la que sus habitantes se esfuerzan por ser reconocidos por otra región vecina, mayor y más poderosa. Quieren defender su identidad y su idioma frente a lo que consideran una imposición de otro modo de entender la vida. Dicen que la otra región tiene más dinero, que ha intentado convencerles de que forman parte de una historia común y, que pese a lo que digan las fronteras, ellos son lo mismo, el mismo país, la misma cultura.
Estamos hablando, claro, de Cataluña. 

Es decir, que Cataluña es la región poderosa, fuerte y con dinero, mientras que son los pequeños pueblos de Aragón oriental los que se defienden como pueden del vecino poderoso.

A La Codoñera una pequeña localidad de la franja oriental de Aragón, de apenas 500 habitantes, y donde el invierno se hace duro, la llaman la localidad rebelde
En La Codoñera viven del cultivo de secano y llevan una vida de pueblo, lejos de casi todo, «autóctonos», como dicen ellos, con unas preocupaciones y un ritmo de vida distinto al que se manejan en las grandes ciudades. 

Pero La Codoñera, y aquí empieza la historia, geográficamente está situada muy cerca de Lérida /Tarragona , aquí s’ha embolicat lo que escriu /

La Codoñera es, a veces, aunque no quieran, aunque se enfaden y se rebelen los que allí viven, La Codonyera. Sus habitantes hacen frecuentes viajes de ida y vuelta entre el pueblo y Lérida. Algunos acaban trabajando en Cataluña y luego pasan las vacaciones en su tierra natal. Como en otros pueblos de la zona, son habituales los matrimonios mixtos, entre catalanes y aragoneses. Las relaciones entre vecinos son amistosas. Y muchos padres y abuelos viajaron a Cataluña para trabajar, los acogieron y los dieron de comer. «Pero, por nuestra manera de sentir, por nuestra idiosincrasia, no nos sentimos identificados con las costumbres catalanas», asegura la alcaldesa de La Codoñera, María José Gascón.
En Aragón no aguantan que les cambien los nombres de las calles, que les digan cómo se llama su pueblo o que den nombre al idioma que hablan. «Chapurriau, que significa balbucear y del que estamos orgullosos». Chapurriau, que se parece y podía ser confundido con el catalán.  Pero que no lo es, ni por asomo, dicen en La Codoñera y en otras localidades cercanas. Se puede llamar aragonés oriental o chapurriau, pero no catalán, porque no es catalán. 


No es sólo cuestión de un idioma, es lo que viene con el idioma: las casas culturales que se abrieron en poblaciones ya grandes como Fraga y los jóvenes que, en ocasiones, llegaban con banderas esteladas a explicar todo lo que compartían. Es la pequeña rabia silenciosa que les crece cuando ven que la televisión pública catalana, TV3, da el tiempo de esos pueblos de Aragón, como si fuesen catalanes o que el BOE, el pasado octubre dijera que doce regiones aragonesas pertenece a Lérida. Y por último, la ley de lenguas actual, y a punto de ser sustituida por otra, que hacía del catalán un idioma oficial en la zona y, por tanto, se tenía que impartir en los colegios. Cuentan los vecinos que cuando los niños llegaban a casa y oían hablar a los padres el chapurriau les decían que estaban hablando mal el catalán, que es lo que les decía el profesor en el colegio. Y en algunos mapas extraoficiales aparecían formando parte de los «Països Catalans».

Independencia
Pero están al otro lado de la  frontera autonómica y desde ahí observan con curiosidad la campaña electoral de sus vecinos, en la que un punto fundamental es la posible independencia de Cataluña. La Codoñera es un territorio de Aragón, ¿pero  La Codonnyera sería catalana, sería otro país, no? «No, no, no, ¡ni  me lo nombres! Para nosotros sería el harakiri, ni hablar. En nuestro pueblo ni hablamos de eso, que hagan lo que tengan que hacer, lo que quieran, pero que a nosotros nos dejen en paz», se exalta María José Gascón.
 «El nacionalismo catalán que se queja de Madrid, está, sin embargo, haciendo lo mismo con nosotros. Aquí  se han presentado  los partidos catalanes y no sacan votos, pero siguen diciendo que somos como ellos. Que se independicen, que lo hagan, que hagan lo que quieran, pero sin llevarnos a nosotros», dice un vecino desde el anonimato.

«Nosotros somos de pueblo», continúa la alcadesa de La Cordoñera, también profesora, que llega a casa cargada de libros y se va encendiendo según avanza la conversación. Son de pueblo y con mucho orgullo. Son de pueblo, con todo lo que eso significa. Nunca han admitido que en su colegio haya un profesor de catalán y un día, que llegaron dos conferenciantes desde Cataluña, uno de ellos de ERC, para explicar el catalanismo, para decirles que, como hablaban lo mismo, tenían la misma identidad,  
La Codoñera se olvidó de las disputas entre ellos: se pusieron todos camisetas e hicieron pancartas, orgullosos de lo que hablaban: «No somos analfabetos, hablamos chapurriau». Cuando los conferenciantes iban a comenzar su exposición, no les dejaron. Al final, se marcharon sin poder hablar.

«A veces nos hemos sentido amedrentados –explica María José Gascón–. Como si el objetivo final de todo fuese anexionarnos a ellos. Creo que a la larga ése era el plan». Tienen la impresión, además, de que sus vecinos catalanes, institucionalmente, los minimizan, los miran por encima del hombro.  Por eso defienden su territorio con la fiereza de quien se siente amenazado. Aseguran que si dialogan un aragonés chapurriau y un catalán catalán, uno de los dos tendría que cambiar de idioma, porque no se entenderían. Puede ser una exageración, pero consideran que también están defendiendo su modo de vida. «Es que a nosotros nos gusta la jota, y no la sardana», continúa la alcaldesa. 

Relaciones más tensas

Las que eran relaciones cordiales se han ido enfriando con diferentes problemas: desde el clásico de a quién pertenecen los bienes sacros de las iglesias de la zona, hasta un problema humanamente más grave como es el de la sanidad, cuando para los vecinos de los pueblos de Aragón se ha vuelto más complicado pasar al hospital de Lérida para ser atendidos. Con la crisis económica no es tan fácil atender a gente de otras autonomías. «Antes íbamos a comprar allí –cuenta un vecino–. Ahora vamos a Binéfar».


En esa zona, las misas siempre se han hecho en castellano, pero hubo un momento en que se planteó hacerlas en catalán; los curas se negaron. Un vecino de Tamarite, que vive en Barcelona y que no quiere dar su nombre, cansado de las presiones, cuenta que en sus idas y venidas de un lugar a otro, nota siempre una diferencia, sobre todo en fiestas. En el último pueblo de Lérida (que siempre dice Lérida y no Lleida) en las farolas cuelgan banderas catalanas, la calle repleta de banderas. Al cruzar a Aragón, una farola tiene una bandera aragonesa y la siguiente, española


Convierte a tus clientes en tus mejores vendedores: http://www.referion.com

Publicado el

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

JOSEP IGLÉSIES I FORT

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.

JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquim Monclús, La Franja de Ponent avui, El Llamp, 1983.

Publicado el

Toni Dimoni

Franja Viva

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=469936033376147&id=428198520883232

Comentari del nostre company Toni Dimoni des de la Ribagorça:

“El fet que a la franja es parli o no la llengua històrica del territori és un qüestió de llibertat d’expressió, lo repugnant i despreciable és que desde segons quins ajuntaments hi hagin polítics xenòfobs amb certa llengua o parlar, que desde la comunitat autònoma no reconeguin el dret de certs habitants a parlar lliurament dins les seues institucions (oficialitat llengua prohibida) i que desde la societat afectada no lluiti per la dignificació lingüística posant excuses com així ens entendrant i vindrant més gent i deixin de posar la llengua en el paper i cartells de festes i fires locals.
Amb totes aquestes condicions és normal que la nova generació menyspre-hi la llengua que li tocaria estar defensada desde la democràcia encara que fossin minoritàries, això ja no és una democràcia és una merda deixar que fatxes o xenòfobs et guanyin en majories .”

franja, mapa, pobles, ponent, llevant

Publicado el

encuesta usos lingüísticos franja Aragón

Presentación de los resultados de la encuesta de usos lingüísticos en la Franja de Aragón

Se trata de una investigación que se ha llevado a cabo bajo el auspicio de Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, en la que han intervenido linguistas y sociólogos de las universidades de Zaragoza, Lleida y Tarragona

El pasado miércoles, 31 de mayo de 2017, se presentaron en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras los resultados de la Encuesta de Usos Lingüísticos en la Franja de Aragón, realizada en 2014, y que se ha llevado a cabo gracias al convenio que en 2015 firmaron Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, con el apoyo a partir de 2016 de la Dirección General de Política Lingüística de Aragón. Ello permitió que, además de los técnicos de la citada Direcció General catalana (Joan Solé y Anna Torrijos), intervinieran en el estudio de los datos investigadores de la Universidad de Zaragoza (Chabier Gimeno, Javier Giralt
Miguel Montañés, Maite Moret y Ánchel Reyes), de la Universitat de Lleida (Ramon Sistac) y de la Universitat Rovira y Virgili de Tarragona (Natxo Sorolla).
Uno de los primeros datos que ofrece el estudio es que, en términos poblacionales, los 47.631 habitantes de la Franja en 2014 representan el 3,59% de la masa demográfica de Aragón y el 0,35% del conjunto de los territorios de lengua catalana. Se trata de una población muy envejecida, a la que se han incorporado un importante número de alóctonos que condiciona en buena medida los resultados obtenidos.
El análisis del conocimiento lingüístico del catalán pone de manifiesto que sigue siendo mayoritaria la población que entiende el catalán y lo sabe hablar, frente a aquella que lo sabe leer y escribir; pero, también es cierto que, en relación con los datos existentes en 2004, han aumentado notablemente los porcentajes de aquellos que lo leen y escriben (especialmente entre los más jóvenes).
El catalán sigue siendo la lengua inicial de la mayoría de los hablantes, la lengua de identificación principal y también la más habitual, aunque la presencia del castellano aumenta en los tres parámetros, lo cual lleva a pensar que la capacidad de atracción del catalán hacia los extranjeros es más bien limitada. También se puede afirmar que hay cierta estabilidad en la transmisión generacional del catalán.
Por lo que respecta a los usos interpersonales, el empleo del catalán es ligeramente superior al castellano, si bien los castellanohablantes no suelen usar el catalán nunca, mientras que los catalanohablantes sí utilizan el castellano en muchas ocasiones (un 22% de los encuestados afirma que nunca usa el catalán). El catalán suele prevalecer en las comunicaciones más privadas (hogar, vecinos, amigos), pero decae claramente con los compañeros de estudio o el trabajo. En los ámbitos públicos predomina el castellano, con un cierto equilibrio en las tiendas y en la administración local. En general, el catalanohablante se adapta a la lengua del interlocutor, lo cual no suele ocurrir en sentido contrario.
En cuanto a la percepción sobre la unidad de la lengua, se reconoce mayoritariamente que en la Franja se habla el mismo idioma que en otros territorios del ámbito de la lengua catalanaEsto se traduce en un cambio espectacular en la denominación de la lengua: el 45,6% responde espontáneamente que el nombre es catalán, el 27,7% utiliza gentilicios locales (fragatítamarità) y solo el 26,7% emplea el peyorativo xapurriat (y variantes). Chapurriau.
Parece, pues, que todos los datos apuntan en la misma dirección: a pesar del medio hostil, el catalán goza todavía de una vitalidad casi insólita, nada habitual en las lenguas sometidas a procesos de minorización. Sin embargo, en todos los ámbitos estudiados el catalán ha experimentado un retroceso. El desencadenante de ello ha sido la transformación demográfica. Los cambios en la composición de la población han sido de los más destacables de la historia reciente. Por un lado, ha continuado el éxodo de las zonas más rurales hacia las poblaciones grandes; un éxodo que afecta muy especialmente a la gente más joven y con estudios, es decir, aquella que tiene una mayor capacidad dinamizadora y que puede servir de modelo a nuevos habitantes. Por otro, la llegada masiva de foráneos, básicamente extranjeros.
Pero la inmigración no es la única causa del descenso del uso del catalán. Ha sido el detonante, pero hay causas más profundas. La socialización en catalán está debilitada, pues está ganando terreno el castellano, fundamentalmente por la actitud contemporizadora y adaptable de los catalanohablantes. I tampoco ayuda demasiado la inexistencia de un reconocimiento social y político del catalán como lengua de Aragón desde el interior de la propia comunidad autónoma. Sin una normalización planificada del catalán el medio será cada vez más hostil y en cualquier momento se podrá producir un proceso generalizado de sustitución lingüística.
A pesar de todo, hay algunos signos esperanzadores. El mantenimiento de la transmisión generacional es uno de ellos. También lo es el aumento de la capacidad de lectura y escritura en catalán, sobre todo entre las generaciones más jóvenes. Igualmente es un factor de equilibrio la normalidad con la que se emplea en catalán con las poblaciones vecinas catalanas, con las que se suele tener un contacto cotidiano. Asimismo, mejora la percepción del estado de la lengua por parte de sus usuarios. Y el hecho de que la denominación “catalán” esté ganando terreno es el más esperanzador de todos, ya que indica un cambio de estatus y conciencia lingüística importante.
Publicado el

Lo reguer

https://loreguer.wordpress.com/2017/08/11/la-falange-espanola-inicia-una-campanya-contra-el-catala-a-la-franja/

http://arainfo.org/la-falange-espanola-inicia-una-campanya-contra-el-catala-a-la-franja/

El col·lectiu feixista ha intentat difondre el seu missatge a través del grup de Facebook “YO PARLO CHAPURRIAU

Falange Española no està disposada a que la llengua de la Franja es digue “català”. Així ho volen fer patent amb la seua darrera campanya iniciada a les xarxes socials, on anuncia que la secció del grup a la Comunitat Autònoma d’Aragó “iniciara este curso político, plantando cara al Pancatalanismo. Defendiendo un habla histórica de Aragón”.
A través dels seus comptes de Twitter i Facebook, Falange ha compartit un cartell amb el fons quadribarrat i el títol “Arago (sic) no parle catalá, lo separatisme aragones sí”, per acabar amb el lema, escrit en perfecte català, “defensa la teua cultura”.
Exigimos al @GobAragon que defienda el habla #chapurriau frente al colonialismo del separatismo catalán. Dejen de politizar la #cultura.
La notícia no aniria més enllà d’un exabrupte estiuenc si no fos perquè des del grup de Facebook “YO PARLO CHAPURRIAU” alguns membres han donat suport a la campanya. En concret, ha estat Javier Boix Zorrilla qui ha escrit un missatge públic donant a conèixer la campanya. Boix és militant de Falangeintegrant de la llista provincial de Terol el 26J durant les passades eleccions espanyoles.

En el debat generat a partir de la publicació s’hi ha colat Miguel Cambra Ruiz, militant falangista. Cambra ha defensat en tot moment el paper de Falange en la protecció del chapurriau i s’ha mostrat bel·ligerant amb els membres més reticents amb la formació feixista. No ha estat el cas de Ramón Guimerá , un dels administradors del grup, qui ha mantingut diferents converses amb Cambra, donant-li la raó diverses vegades. El mateix Guimerá va expulsar del grup el passat 3 d’agost diversos membres acusats de ser “catalanistes”.


A més, Guimerà també és el creador d’una “llista negra” allotjada al bloc anomenat “Chapurriau“. Guimerà apunta que en esta llista s’hi inclouen aquelles persones que “no respeten lo chapurriau y als chapurriaus, mos insulten, sen enriuen, etc“. La llista inclou noms, cognoms, afiliacions polítiques i enllaços als perfils de Facebook de diferents personatges considerats enemics del chapurriau.
Lluny dels posicionaments polítics de Boix, Cambra o Guimerà s’han mostrat diferents membres del grup. Amb missatges com “Mi defensa del chapurriau no pasa por estos caminos“, “A la Falange ni agua“, “Con estos amigos, ¿quién necesita enemigos? […] Con esos ni a recados” o “Aquí sol sobre la Falange” han aconseguit que la publicació finalment haigue estat eliminada.
Publicado el

Josep Espluga

Josep Espluga (sociòleg lliterà)  opina sobre l’ estructura social de la Franja.

  “”La veritat és que no conec cap estudi rigoros sobre l’estructura social de la Franja, així que només  puc donar algunes d’impressions meues poc contrastades.

  Diria que hi ha algunes elits emigrades a Barcelona i a Saragossa que encara tenen molta influència local, sobretot a poblacions històriques i que han tingut poca immigració  (com Tamarit, Vall-de-roures o Benavarri). En termes lingüístics en general són poc catalanòfils  (o obertament anticatalanistes). Altres elits residents al territori serien pagesia que treballa molta terra, propietaris d’indústries agroalimentàries i certs funcionaris (de serveis educatius, notaris, etc.). Pel que fa al català procuren fer veure que no hi és, perquè saben que els pot portar problemes amb els poders fàctics d’Aragó  (dels que depenen o als que necessiten). Justament, el gran problema del català a la Franja és el no haver tingut suport de cap tipus d’elit autòctona.

  En llenguatge d’escacs, els moviments per la defensa del català a la Franja compta amb molts peons, algun alfil o cavall, però cap rei ni reina. I així es molt difícil guanyar. “”.

Publicado el

Ramon Sistac i Vicén

Ramon Sistac i Vicén (Barcelona, 8 de maig, 1958) és un filòleg, lingüista i dialectòleg català. És un dels experts més famosos del català occidental, dels parlars de transició cap a l’aragonès, i un dels més importants dialectòlegs de Catalunya.



Ramon Sistac va néixer a Barcelona el 1958 dins una família originària de Camporrells, poble de la Franja de Ponent. Es va llicenciar el 1980 a la Universitat de Barcelona i s’hi doctorà en Filologia Catalana el 1987. Va començar per treballar a partir de 1988 com professor titular de dialectologia catalana a la Universitat de Lleida. És membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1998.


Obres


Ell ribagorçà al alta Llitera. Els Parlars de la vall de la Sosa de Peralta (1993)

Ell català d’Àneu: reflexions al voltant dels dialectes contemporanis (1998)
De la llengua a les dents (2004) / este mel hay lligit /
Menú de degustació: opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua (2009)

Alejandro Maño en Facebook , Institució Cultural de la Franja de Ponent


Dedicat a certs especímens:

ALEJANDRO MAÑO

Alejandro Maño, Ramon Sistac, Camporrells, Franja, català


Alejandro Maño no és pas un home com un altre, sinó que és ben bé com tots els altres; vull dir que és l’aragonès arquetípic, el més aragonès dels aragonesos o, més aviat, la mitjana de tots ells. I és que Alejandro Maño no és ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni ros ni bru (per bé que a Osca, especialment al Somontano, hi ha molts rossos, i al Baix Aragó molts morens). És possible que siga cellajunt i potser té el nas un xic xatet, però només és possible. Ah! Abans que hi veieu inconvenients, he triat un Alejandro, perquè, a més de l’homonímia amb Alexandre el Gran, m’interessa especialment de subratllar un caràcter una mica masclista. Res d’especial, o, com a mínim, res de sorprenent en aquest racó de món.
No és veritat que Alejandro Maño siga un tossut vocacional, un caparrut de vici, un baturro d’ací t’espero. N´es, però com qualsevol altre individu de cultura mediterrània. Los aragoneses llevan la fama, per los catalanes cardan la lana (ho deia ma mare, inflamada de fervor regional i “con retintín”). Segurament l’ Alejandro viu a ciutat ( a Saragossa?), o en una població gran o mitjana I possiblement té algun estudi, i una feina digna. Ha viatjat més aviat poc, però és mitjanament llegit. Potser menja massa, potser beu una mica. En tot cas té excés de colesterol (l’ efecte choricico i morcillica) i els dies de festa sua i alça massa la veu (iaxò no ho fa l’aigua). Menja i beu coses de tota la vida, perquè ell no és especialment donat a tastar les coses noves. És un repatani, i ací és on comencen els problemes. I és que el nostre Alejandro és una mica malagradís. Té por de la innovació, li fan basarda els canvis radicals. Però, d’una altra banda, pareix que té un bri d’envegeta cap als que no comparteixen aqueixa condició. Té temor de quedar-se enrere, de no arribar-hi, que li passen al davant; però no gosa de fer passes decidides cap a la incertesa. I, quan les coses, a causa del seu conservadurisme malaltís, no ixen com ell voldria, veu el fantasma del contuberni, experimenta la sensació que té en contra el món sencer. És simptomàtic el poc que li agrada viatjar. Només es troba bé amb les certeses quotidianes de Salou, envoltat dels mateixos veïns d’ escala de la seua vila. Algun cop ha anat a França, però no li agraden els francesos, principalment perquè parlen francès. En definitiva, són com catalans que han reeixit a ser ells mateixos, cosa que contradiu l’ordre natural de les coses, i això el posa especialment nerviós. Ell es considera, i fins a cert punt se sent, aragonès, i li agraden els símbols regionals, per molt tòpics i rancis que siguen; però tampoc no vol que se’n faça un gra massa. La sola idea d’alterar l’estatus li causa un gran neguit.
Per això, i per desgràcia, Alejandro Maño no entendrà mai la diversitat interna d’ Aragó
Ni l’entendrà ni l’ acceptarà, ni la cultural ni, encara menys, la lingüistica. A Aragó sempre s’ha parlat castellà. N’hi ha que parlen prou diferent; una cosa vella, al nord, que és francament antiestètica. I, a més, ara l’ escriuen amb molta z i molta b alta. Com un castellà malfargat i carregat de catalanades i gavatxades. Pretendre que això és una llengua és com una broma de mal gust. I quatre radicals que ho volen imposar a tothom. Pa joder . 
I a l´est, encara pitjor. Allà sempre han parlat, la gent toixarruda, una barreja infumable de castellà i català, i ara, per influència de quatre i pels voltors aquaitent de Catalunya estant, pretenen que tinga tots els drets com una llengua de debò, com a Catalunya i a Euskadi.
El temps passa i Marcel·lí Pa i Vi es dedica a tocar la gaita, o el flabiol, no fos cas que perdés algun vot. I a mi em vénen al cap els vells redolins joteros de La Bullonera: “ qué envidia nos tienen en todo Madrid: que no son tan nobles, ni brutos ni pobres como los de aquí”.


  http://apmembres2.iec.cat/detall.aspx?pkMembrePLE=407


Va naixe lo mateix día que yo , Ramón Guimerá Lorente


https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Ramon_Sistac


Ramon Sistac i Vicén (Barcelona, 8 de mai de 1958) es un filològ, lingüista e dialectològ catalan. Es un dels expèrts mai famoses del catalan occidental, dels parlars de transicion cap a l’aragonés, e un dels dialectològs màgers de Catalonha.

Ramon Sistac nasquèt a Barcelona en 1958 dins una familha originària de Camporrells, vilatge de la Franja de Ponent. Se licencièt en 1980 a l’Universitat de Barcelona e s’i doctorèt en Filologia Catalana el 1987. Comencèt a trabalhar tre 1988 coma professor titular de dialectologia catalana a l’Universitat de Lhèida.


http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/ramon-sistac-dice-franja-habla-catalan-pide-protegerlo-conservarlo_530361.html


El profesor de Dialectología de la Facultad de Letras de la Universidad de Lleida y miembro de la Sección de Filología del Institut d’Estudis Catalans, Ramón Sistac, afirmó que las “hablas” locales que se hablan en la Franja aragonesa forman parte de la lengua catalana y pidió proteger el uso de esta lengua en la zona para conservarlo.


Sistac, nacido en Cataluña, aunque el origen de su familia está en el municipio altoaragonés de Camporrells, obtuvo su doctorado en Filología años atrás tras leer, en la Universidad de Barcelona, una tesis sobre ‘El habla de Peralta de la Sal‘.
El filólogo justificó la adscripción de las “hablas” de la Franja al catalán porque “básicamente, el cuerpo principal de la gramática y la sintaxis es el mismo”, al igual que gran parte del vocabulario, aunque reconoció que “lo que hay son diferencias fonéticas” respecto a otros hablantes.
Ramón Sistac indicó que, desde Altorricón (Huesca) hasta el final de la Comunidad autónoma, se habla un subdialecto del catalán denominado ribagorzano noroccidental, mientras que desde Zaidín hasta Mequinenza las hablas locales están emparentadas con “las hablas leridanas” y desde Mequinenza (Zaragoza) hasta municipios turolenses como La Codoñera o La Cañada de Verich, estas hablas forman parte del tortosino, siempre dentro del catalán occidental, que se habla “en Lérida y Valencia”.
Aunque no hay “unidad” dentro del “catalán de Aragón“, dijo Sistac, “tampoco hay tanta diversidad”. A esto añadió que “pretender que el maellano es diferente del fragatino sería una barbaridad”. Sistac puntualizó que las diferencias con el aragonés “están definidas hace muchos años” en el campo científico.
El filólogo ilerdense prosiguió afirmando que “lo que pasa con el catalán en Aragón es exactamente lo mismo que con el castellano”, en el sentido de que “no se habla lo mismo en Barbastro que en Huesca o en Alcañiz”, ni en España o Argentina, y sigue siendo castellano.
Asimismo, el filólogo lamentó que en el caso de la Franja “se confunden las cosas”, al mezclarse política con lengua y cultura. Así, indicó que, en el caso del castellano, la Real Academia de la Lengua Española (RAE) “no impone ningún castellano a los hablantes que, en todo caso, hablan como les da la gana” y “con el catalán pasa exactamente lo mismo”.
El Institut “no impone un modelo de catalán, sino que se dedica a hacer la gramática y la normativa”. De hecho, “yo hablo como se habla en mi pueblo”, como cualquier hablante de cualquier lengua. Sistac explicó que el registro normativo se habla cuando el usuario quiere “elevar” su nivel lingüístico.
Ramón Sistac afirmó que en gran parte de la Franja aragonesa el catalán es hablado por el 87 por ciento de los residentes habituales, según sus datos, pero alertó del proceso de “sustitución” que, en su opinión, se está produciendo en “las zonas extremas”, como el valle del Isábena.
Según Sistac, esta situación de uso habitual del catalán en la Franja puede invertirse en una generación porque, en el contexto actual, para que una lengua sobreviva deber “entrar en la escuela” y los organismos oficiales, en alusión a las Administraciones públicas.
VENTAJAS
Entre las “ventajas” que pueden tener los ciudadanos residentes en la Franja si aprenden a escribir en lengua catalana, Ramón Sistac dijo que “hay un mercado de 10 millones de personas al cual tendrán un acceso más fácil” y, además, la catalanófona es “una cultura de muchos siglos de antigüedad, con una gran literatura a la que pueden acceder”.
Sistac aclaró que el Institut d’Estudis Catalans “no es una entidad catalana”, sino que está formada por científicos de todos los territorios donde se habla catalán, lo que incluye a varias Comunidades autónomas.
Sobre el grado de reconocimiento jurídico que deba tener el catalán de Aragón, Ramón Sistac eludió pronunciarse, por tratarse de una comunidad distinta de la suya, aunque opinó que “todos los ciudadanos tenemos los mismos derechos y yo me encuentro viviendo a caballo entre Aragón y Cataluña, con la contrariedad de que cuando estoy en Aragón pierdo parte de mis derechos” lingüísticos. “Son las Cortes de Aragón las que tienen que decidir qué régimen jurídico tiene cada una de las lenguas de Aragón”, sentenció.
El dialectólogo ilerdense explicó que, en la conservación de un idioma minoritario en un territorio determinado, no sólo influye su valor jurídico, sino también las acciones que realizan las instituciones día a día.
Como ejemplo, dijo que el gaélico de Irlanda es una lengua plenamente oficial en Eire y “es una lengua cada vez menos usada”, mientras que los italianos de la región norteña del Tirol del Sur tienen el alemán como lengua materna, una lengua muy protegida en el día a día que, sin embargo, tiene un nivel de protección “muy débil” en la legislación transalpina.


Publicado el

Movimén franjolí per la llengua catalana


Franja Viva


//


Franja Viva sou los mateixos que Moviment Franjolí , una charanga de panderetes aon lo directó es Óscar , desde Badalona , o un poble rebatejat Gramanet de Besòs, y mameu subvensions de la gencat per a extendre los països catalans, en lo estandarte de la llengua catalana a la vanguardia.

///

El independentismo catalán sigue creando disfraces para simular un apoyo popular masivo a sus tesis, dentro y fuera del Principado. La última tapadera se llama Moviment Franjolí, una supuesta “asociación aragonesa” que defiende la anexión a Cataluña de la franja oriental de Aragón. Sólo es una supuesta “asociación aragonesa” porque está dirigida desde Badalona, donde reside su coordinador, Óscar Adamuz. Es decir, se trata de simular desde Barcelona que los ciudadanos de la zona más oriental de Aragón (formada por unos 60 municipios) ansían unirse a unos hipotéticos Països Catalans independientes.

El propio coordinador del Moviment Franjolí,
Óscar Adamuz, explica en su perfil que está vinculado a cuatro entidades independentistas, casi todas ellas financiadas por la Generalitat catalana:
Omnium Cultural (el principal socio de Junts pel Sí junto a ERC, la ANC y PDC),
Acció Cultural dels Països Catalans, el sindicato independentista Intersindical-CSC y la red Enllaçats per la Llengua.


Óscar Adamuz, moviment franjolí, franja, català
Gramenet de Besòs, 1979) és tècnic de metrologia i resident a Badalona. Des del 2012 coordina el Moviment Franjolí per la Llengua en defensa del català a la Franja. Participa en la xarxa d’entitats d’Enllaçats per la Llengua. També gestiona el portal cooperatiu Acció Cultural dels Països Catalans, és militant d’Intersindical-CSC i voluntari d’Òmnium Cultural.

https://www.racocatala.cat/opinio/article/39859/panorama-dels-mitjans-catala-franja

països germans de llengua i de símbols, Catalunya, moviment franjolí








a cascala, a cascarla, Cataluña, Aragón, patada en el culo



movimentfranjoli@gmail.com


https://twitter.com/movfranjoli

https://www.facebook.com/Moviment-Franjol%25C3%25AD-per-la-Llengua-179778822178644/

http://movimentfranjoli.blogspot.com

Movimén franjolí per la llengua catalana

Aquest cap de setmana adrecem dos actes que tindran lloc dissabte 5 d’agost a les comarques franjolines del Matarranya i prop de la Ribagorça.

L’acte celebrat al Matarranya, es iniciativa de la Llibreria Serret de Vall-de-roures que organitza la trobada Camins.

Per altra banda, cap al nord de la Franja de Ponent hi ha la jornada cultural “Coneix la Terreta” a Espluga de la Serra, al Pallars Jussà.

Naltres com a Moviment Franjolí hi serem al Matarranya a la Trobada Camins, també durant aquest cap de setmana obrirem un nou espai, “Coneixent la Franja de Ponent” on el nostre company José Ramón Noguero ens farà un reportatge sobre la seva estada al Matarranya.

Aquí us passem els cartells, en català, sobre aquests actes:

/ Les fotos se poden descarregá per a vóreles milló /



Per segon any consecutiu, el Moviment Franjolí col·labora en l’edició d’unes agendes en català per a l’alumnat de la Franja conjuntament amb el casal Jaume I de FragaLa iniciativa és impulsada per la Plataforma per la Llengua.
Enguany s’ha endegat una campanya de donatius per fer arribar agendes en català a tots els alumnes de les escoles i instituts de les comarques franjolines. 
L’alumnat de les escoles de la Franja podrà tenir novament una agenda escolar en llengua catalana. La Plataforma per la Llengua, el Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga tenen previst editar les Agendes de la terra per als alumnes de primària i de secundàriaLa voluntat és editar-ne novament 4.000 exemplars
Per cada aportació de 5 euros, es podrà enviar una agenda més a les escoles de la Franja. Així, les persones que ho vulguin poden fer les seves aportacions entrant al web de la Plataforma per la Llengua. Aquests donatius serviran perquè els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia i per dignificar el català a l’àmbit educatiu de la Franja de Ponent.
Les agendes proposen continguts basats en diferents iniciatives socials, a més de posar en relleu diferents dates de l’àmbit lingüístic català i d’afavorir la inclusió de dades referencials de la Franja, com els mapes comarcals, referències a autors franjolins o la toponímia pròpia i correcta. Entre les novetats, hi ha el decàleg ‘Una llengua viva és una llengua que es parla’ i el calendari escolar i festiu adaptat a l’administració aragonesa.
L’any passat les entitats van repartir 3.500 agendes que, amb la col·laboració de les associacions de pares i mares, van arribar a l’alumnat amb total normalitat i van significar un pas cap a la normalització del català, la llengua pròpia del territori.
El català és la llengua pròpia de les comarques de la Franja, i ha de ser un patrimoni a conservar per part dels pares, les mares, les escoles i l’Administració. Que els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia, és una manera necessària i bona de dignificar el català a l’àmbit educatiu de la Franja de Ponent. 
moviment franjolí llengua, franja, llengua, català


català, cartell, spray, pintada, coto, moviment franjolí llengua

Des del Moviment Franjolí per la Llengua volem mostrar públicament el suport al català existent a la Franja de Ponent.

N’estàs orgullós de la nostra llengua pròpia?
Coneixes pintades, cartells  o murals que reivindiquin el català a les vies públiques de les comarques de la Franja?

Envian’s les teves fotos a l’adreça electrònica: movimentfranjoli@gmail.com i entre tots i totes mostrem al món el nostre suport al català des de la Franja de Ponent!

#NoAmaguiselCatalà

#AlaFranjaEnCatalà

decàleg,català,llengua, franja, moviment, franjolí



Decàleg per la conscienciació lingüística del català a la Franja.

La situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent és molt precària. El trencament generacional de la llengua per via familiar és un fet a molts indrets del territori. L’escassa presència del català a l’escola, a les institucions públiques o als mitjans de comunicació fa d’agreujant.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua i el Casal Jaume I de Fraga_ACPV llancem conjuntament una campanya per a fomentar l’ús social  i la dignificació del català, així com la conscienciació lingüística dels catalanoparlants de la Franja.

El català és la llengua pròpia de la Franja, un patrimoni cultural a preservar i un vehicle de comunicació vàlid per a qualsevol afer de la nostra vida. Les nostres actituds i usos lingüístics són bàsiques per mantenir viva la flama de la llengua.

Aquest decàleg està emmarcat dins dels actes de la campanya de Sant Jordi d’Enllaçats per la Llengua: “Llengua normalitzada, literatura sense fronteres”. 



Octavi Serret: “Estic rebent felicitacions per la Creu de Sant Jordi de gent que no m’ho hauria imaginat mai”


Octavi, Octavio, Serret, Valderrobres, Valdarrores, Vallderoures, serret llibres


L’Octavi Serret fa més de tres dècades que n’és propietari de la llibreria Serret de Vall-de-roures (Avgda. Hispanitat, 21), adscrita a la xarxa de llibreries de la Generalitat de Catalunya, havent esdevingut un punt de distribució de premsa i un focus cultural de primer ordre tant al Matarranya com a la resta de la Franja i les terres veïnes catalanes i valencianes (terra de cruïlla). Aquesta tasca de difusió literària i d’activisme cultural ha estat reconeguda recentment amb la distinció de la Creu de Sant Jordi. L’Octavi sempre té una activitat extraordinària, d’una vida dedicada al món de les lletres.

Marcel Pena

-Primer de tot, felicitats per la Creu de Sant Jordi.
Moltes gràcies. Es una cosa que no penses que te pugue passar.
-La llibreria Serret porta més de 30 anys sent referent de la literatura en català a la Franja. Com creus que han evolucionat els hàbits de lectura dels franjolins en este temps?
Hem anat a més perquè hem potenciat aquesta literatura, començant pels xiquets. Estan acostumats a veure només llibres en castellà, però jo els he ensenyat que poden triar el que vulguen, català o castellà. A partir d’ahí, s’ha de seguir fent pedagogia per a que això funcione.

-Quin és el tipus de llibre més demandat?
Els llibres que em demanen solen ser novetats, però normalment sóc jo qui els recomana. A la gent li agrada deixar-se recomanar. A més, amb el club de lectura, utilitzo les ferramentes digitals, la llibreria virtual i les crítiques de la web per arribar a la gent que li interessa.

-Què creus que aportarà la Creu de Sant Jordi al teu negoci?
Tindre un recolzament com una Creu de Sant Jordi m’ajudarà molt. L’any passat vam passar un primer trimestre molt dolent, després de cinc anys seguit d’una baixada de ventes. Gràcies al club de lectura i creant una fidelitat amb els clients a través de descomptes, hem remuntat el vol. El reconeixement de la Creu de Sant Jordi em dóna més força per seguir fent el treball que m’apassiona, que és recomanar llibres i fomentar la lectura en català.

-Quines són les especialitats literàries de la llibreria?
La nostra especialitat és la literatura en llengua catalana feta per autors del Matarranya i les Terres de l’Ebre. Tenim moltíssim material d’escriptors de la Franja dels últims 22 anys, des que es va recuperar el Premi Guillem Nicolau. A més, a través de la Fira del Llibre Ebrenc, vam afegir autors ebrencs en un intercanvi on jo vaig aportar els autors del Matarranya i la Franja.

-Què té el Matarranya, Maestrat i Terres de l’Ebre per ser un territori tant prolífic pel que fa a històries i autors?
És un territori molt ric que et permet desconnectar, i que a més dóna per a molta literatura. Els coneguts com “autors del boom” dels anys 70, sud-americans com Carlos Fuentes, Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, van vindre al Matarranya en busca d’un punt on créixer literàriament. Avui en dia, encara vénen molts artistes forasters a instal·lar-se als masos, per aïllar-se i formar-se intel·lectualment.
-Com afecten les polèmiques de caire polític i lingüístic entre Aragó i Catalunya al consumidor de cultura del Matarranya?
Ara estem en un moment dolç. Els problemes van vindre a la legislatura anterior, però ara ja no hi ha cap conflicte. Aquí al Matarranya, els polítics han aprovat considerar el català llengua d’ús històric, també els del PP i el PAR.
Que se m’hagi donat a mi una Creu de Sant Jordi també és una demostració del moment que vivim. Estic rebent felicitacions de gent que no m’hauria imaginat mai que es pogués alegrar per una Creu de Sant Jordi en defensa de la llengua catalana. Ara es viu un clima molt més acceptable. Però hem de seguir treballant perquè sigui una bassa d’oli. La cultura és l’únic vehicle que tenim, mentre la política ho acaba trastocant tot.

-Quines novetats ens recomanaries de cara a Sant Jordi?
He preparat un PDF on incloc totes les recomanacions que faig per aquest Sant Jordi als meus clients. Però crec que els dos llibres que més es vendran són Argelaguesde la Gemma Ruiz, a qui tindrem el dia 29 signant llibres a la llibreria, i La filla del capità groc de Víctor Amela. Aquest últim ha fet una edició especial per Sant Jordi, amb una guia amb el recorregut que es fa al llibre pels Ports de Morella, de Beseit i la resta de pobles del Matarranya.

Publicado el

franja

El término Franja de Aragón (Francha d’Aragón o Francha Oriental en aragonés; Franja d’Aragó, Franja de Ponent, o Franja Oriental en catalán) se aplica habitualmente al Aragón catalanófono  (catalanófoBo no) que abarca la zona oriental de Aragón (España), limítrofe en su mayor parte con Cataluña (España), si bien con el tiempo han surgido nuevas y diversas aplicaciones no siempre coincidentes respecto al territorio al cual hacen referencia.

La aplicación del término Franja en referencia a la zona oriental de Aragón es reciente, aunque cabe remontarse a principios del siglo XX para encontrar sus precedentes, en concreto al año 1929,  el geógrafo Pau Vila –quien posteriormente dibujaría el primer mapa comarcal de Cataluña durante la Segunda República española bautiza al Aragón catalanohablante como Marcas de Poniente (en catalán: Marques de Ponent), siendo el primer intento de darle nombre a dicho territorio. Posteriormente la misma denominación sería empleada, ya en la segunda mitad del siglo XX, por filólogos como Joan Coromines, alternándose con otras denominaciones como Marcas de Aragón (Marques d’Aragó), Cataluña aragonesa (Catalunya aragonesa) o la raya de Aragón (la ratlla d’Aragó).

En todos los casos las distintas denominaciones empleadas aluden a un mismo ámbito territorial, el área oriental de Aragón de lengua catalana, siendo en todos los casos denominaciones creadas desde Cataluña, es decir, es un concepto creado desde un punto de vista exógeno para poder denominar sustantivamente a un territorio de habla catalana ubicado al oeste de Cataluña, de allí la adjetivación de Poniente (de Ponent).
Es durante la transición española (segunda mitad de los años 1970) cuando se aplica por primera vez el término Franja en referencia al Aragón catalanoparlante:
Sencillamente, el nombre en cuestión es una creación colectiva de un grupo de aragoneses de lengua catalana y catalanes del Principado interesados por el hecho que una parte de Aragón es de lengua catalana, que se reunían algunos sábados por la tarde en los locales del Centro Comarcal Leridano de Barcelona durante los primeros años de la transición democrática y, a su vez, creación también de unos primigenios y reducidos grupos locales –donde también participaban miembros de las tertulias sabáticas del Centro Leridano– surgidos en La Litera en defensa de la identidad lingüístico-cultural de la comarca,
En el Segundo Congreso Internacional de la Lengua Catalana (Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana) celebrado en 1985 el Instituto de Estudios Catalanes, máxima autoridad científica de dicho idioma, adoptaría Franja de Aragón (Franja d’Aragó) como denominación para el Aragón catalanohablante desde un punto de vista académico. Mientras que la denominación Franja de Poniente (Franja de Ponent) quedaría relegada al ámbito político, en concreto en asociaciones, agrupaciones y partidos políticos afines al pancatalanismo.

Desde Aragón se emplean otras denominaciones alternativas como Aragón Oriental (Aragó Oriental), Franja Oriental, Comarcas Orientales o Franja de Levante (Franja de Llevant).
  franja, francha, català, chapurriau, catalán

franja, francha, català, chapurriau, catalán, mapa

Lo que en un principio fuera una denominación relativa a un ámbito lingüístico posteriormente ha adquirido nuevas acepciones variando el ámbito territorial al que hace referencia. Principalmente, aparte de la acepción lingüística cabe mencionar las acepciones políticas formuladas desde el pancatalanismo, o algunas más recientes como la eclesiástica y socioeconómica. Según cada acepción los vínculos que agrupan a los municipios se ciñen a ligazones de distinta índole, en total se puede hablar de cuatro acepciones, a saber:

  • Acepción eclesiástica
  • Acepción lingüística
  • Acepción política
  • Acepción socioeconómica
  • Arciprestazgo del Bajo Cinca
  • Arciprestazgo del Cinca Medio
  • Arciprestazgo de La Litera
  • Arciprestazgo de la Ribagorza Occidental
  • Arciprestazgo de la Ribagorza Oriental
Fase
Nº de
parroquias
Extensión
(km²)
Habitantes
Septiembre de 1995 84 2.317,3 37.793
Junio de 1998 27 1.607,7 30.296
Total parroquias traspasadas 111 3.925,0 68.089

Ámbito territorialEditar

  • Anexo:Municipios catalanófonos de Aragón según el Anteproyecto de la Ley de lenguas

Tabla y mapa comparativos según fuentesEditar

Fuente

muni-
cipios
% de
Aragón
Extensión
(km²)
% de
Aragón
Habitantes
(2007)
% de
Aragón
Anteproyecto de la Ley de lenguas 62 8,5 4.442,8 9,3 47.686 3,7
Instituto de Estudios Catalanes (IEC) 57 7,8 4.137,2 8,3 46.442 3,6
Gran Enciclopedia Aragonesa (GEA)  ? 5.370,0 11,3 70.000 5,4
Grupo Enciclopedia Catalana (GREC) 70 9,6 5.008,0 10,5 51.803 4,0
Total Aragón 730 100,0 47.719,2 100,0 1.296.655 100,0


franja, catalán, català, chapurriau, Huesca

Las autoridades eclesiásticas, siguiendo con el propósito de adecuar los límites diocesanos a la realidad política, en este caso de Aragón, mediante el Nuncio Apostólico de la Santa Sede en España notificó el 15 de junio de 1995 al presidente de la Conferencia Episcopal Española, el arzobispo de ZaragozaElías Yanes, la decisión de la Santa Sede de acoger la recomendación de ésta y realizar la transferencia de las 111 parroquias aragonesas hasta entonces pertenecientes a la Diócesis de Lérida a la nueva Diócesis de Barbastro-Monzón. La notificación en concreto se expresaba en los siguientes términos:
En cumplimiento del encargo recibido, me es grato comunicar a V.E. que la Congregación de los Obispos ha examinado detenidamente el asunto de la remodelación de los límites entre las diócesis de Lérida y de Barbastro, con base en la petición formulada a su tiempo por la Conferencia Episcopal Española de que los territorios de la autonomía de Aragón pertenecientes a la Diócesis de Lérida pasen a formar parte de la Diócesis de Barbastro. Y teniendo en cuenta las razones expuestas en orden a favorecer el mayor bien espiritual de los fieles, ha decidido acogerla.
Para la realización de la mencionada remodelación, dicho Dicasterio ha tomado la siguiente determinación:
1. Desmembrar de la Diócesis de Lérida las parroquias situadas en la autonomía aragonesa pertenecientes a los arciprestazgos de Ribagorza Occidental, Ribagorza Oriental y Cinca Medio y unirlas a la Diócesis de Barbastro, que pasará a denominarse Barbastro-Monzón.
2. Los otros arciprestazgos de Litera y Bajo Cinca con sus respectivas parroquias, serán agregados a la Diócesis de Barbastro-Monzón dentro de tres años, es decir, el 15 de junio de 1998, de manera que el territorio de la Diócesis de Lérida pueda mientras tanto ser adecuadamente definido.
La transferencia de las parroquias, en relación a sus respectivos bienes y especialmente objetos artísticos o de arte sacro, dio lugar a un litigio hasta la fecha no solventando. Desde dicho momento más de un centenar de obras artísticas ubicadas en el Museo Diocesano de Léridai son retenidas por el obispado leridano negando su entrega a la Diócesis de Barbastro-Monzón. El litigio es popularmente conocido como el conflicto de los bienes/patrimonio eclesiástico de la Franja o del Aragón Oriental, y pese a comenzar siendo un debate de ámbito local, trascendió éste y pasó a ser noticia en la prensa diaria de ámbito nacional, debido especialmente al enfrentamiento entre fuerzas políticas de Aragón y Cataluña.
En este caso destaca cómo el conflicto sobre el patrimonio eclesiástico ha atribuido una nueva acepción territorial al término “Franja“, la territorialidad a la que hace referencia no sigue criterio lingüístico alguno sino que se ciñe al ámbito territorial eclesiástico basado en arciprestazgos, incluyendo indiferentemente municipios castellanohablantes monolingües como municipios bilingües, y estando todos circunscritos a la provincia de Huesca.
Los arciprestazgos que abarcaría la Franja de Aragón en su acepción eclesiástica son:
El catalán es la lengua propia y tradicional en este territorio, es hablado por un sector significativo de la población (el 47,1% de la población lo usa como lengua habitual según una encuesta del Instituto Aragonés de Estadística porcentaje que sube al 73,6% según una encuesta realizada en las mismas fechas pero con un ámbito territorial menor por la Generalidad de Cataluña;ambas encuestas dan una cifra aproximada de 30.000 hablantes habituales de catalán), a pesar que no es una lengua oficial y que tiene una presencia casi nula en las instituciones públicas, muy limitada en la enseñanza, donde solo es posible estudiarla como optativa, la administración y actos públicos en general.
Los límites exactos de la Franja de Aragón difieren dependiendo de la fuente, ya que existen algunos municipios de la Ribagorza en los que existirían dudas sobre si incluirlos como hablantes del catalán o como de aragonés. La proporción de hablantes de una u otra lengua varía con el tiempo y la inmigración según el municipio, cosa que provoca que distintas fuentes establezcan fronteras ligeramente diferentes.
Según el anteproyecto de la Ley de lenguas
Durante la IV Legislatura de las Cortes de Aragón (1995-1999) bajo el gobierno de la coalición PP-PAR se emitió el Dictamen de la Comisión especial de estudio sobre la política lingüística en Aragón. El dictamen sentaría las bases para que en la siguiente legislatura (1999-2003) gobernando la coalición PSOE-PAR, se presentara el Anteproyecto de la Ley de Lenguas de Aragón, donde por primera vez se detallaría desde las Cortes de Aragón qué municipios aragoneses forman parte del ámbito lingüístico catalán, con la finalidad de reconocer la cooficialidad y potenciar el uso de la lengua catalana en el ámbito público y especialmente en la educación.
La ley no fue finalmente aprobada a causa de las protestas y recogidas de firmas en Aragón que se oponían a que el catalán se hiciera cooficial promovidas principalmente por FACAO y a la exigencia del ejecutivo de aprobarla desde el consenso de todas las fueras políticas, circunstancia que no se dio.
Según el Instituto de Estudios Catalanes
Desde el punto de vista del Instituto de Estudios Catalanes el ámbito territorial es menor, debido a que al municipio de Torre la Ribera no lo considera catalanohablante, y a los municipios de Azanuy-AlinsIsábenaLascuarre y San Esteban de Litera los clasifica como hablas de transición, por lo cual el ámbito territorial de la lengua catalana se reduce a un total de 57 municipios que abarca una extensión de 4.137,2 km² con una población de 46.442 habitantes (2007).
Según la Gran Enciclopedia Aragonesa
En el caso de la Gran Enciclopedia Aragonesa (GEA) ocurre la inversa, el ámbito territorial de la Franja de Aragón se incrementa. Cabe mencionar que no recoge la entrada “Franja” pero si “Catalán en Aragón”, donde ofrece las cifras de 5.370 km² y 70.000 habitantes, sin especificar ni cuántos ni en qué municipios en concreto se habla catalán ni la fecha del censo de población de la cifra que ofrecen.
Según la Gran Geografía Comarcal del GREC
En el caso de la Gran Geografía Comarcal del Grupo Enciclopedia Catalana (GREC) el ámbito territorial de la Franja de Aragón también es mayor pero no tanto como en la GEA. Todos los municipios que añade al listado del anteproyecto de la Ley de lenguas son ribagorzanos y por tanto pertenecientes a la provincia de Huesca. En total añade 8 municipios y 3 núcleos de población, Güell, Laguarres y Torres del Obispo, que forman parte de dos municipios, de Graus en el caso del primero y el tercero, y de Capella en el caso del segundo. En la tabla que figura en el siguiente anexo se detallan las cifras oficiales de extensión y población de los municipios y núcleos de población:
En relación a la toponimia local en lengua o modalidad lingüística vernácula no hay consenso en todos los casos, habiendo en algunos municipios denominación diferente según el topónimo oficial propuesto por las leyes comarcales y los topónimos no oficiales propuestos por el Instituto de Estudios Catalanes (IEC), en el siguiente Anexo figura una tabla comparativa de las diferentes denominaciones:

La acepción política de la franja de Aragón va ligada a los movimientos políticos catalanistas. Desde el pancatalanismo siempre se ha considerado a dicha parte de Aragón como la Cataluña irredenta, que por avatares históricos ha quedado desmembrada de su comunidad cultural, comunidad sobre la cual se fundamenta según el pancatalanismo la nación catalana, abarcando todos los territorios de habla catalana en Andorra, España y Francia. El principal exponente de esta tendencia es el partido Esquerra Republicana de Catalunya. Esta nueva acepción de los Países Catalanes surge a lo largo del siglo XX, y especialmente a partir de los años 60 -impulsado principalmente por Joan Fuster-, el término recoge una nueva acepción política reivindicándose un estado nacional para los Países Catalanes fundamentado en una comunidad o étnia lingüística. Desde la Franja de Aragón, el movimiento político y social pancatalanista es minoritario y de hecho no cuenta con implantación municipal salvo un concejal que ERC obtuvo en Calaceite bajo la marca Entesa per Calaceit. A principios de 2009 se formó como partido político el minoritario Convergencia Democrática de la Franja, patrocinado por Convergencia Democrática de Cataluña.

La acepción de la Franja de Aragón hace mención al área territorial aragonesa situada en la órbita económica de la ciudad catalana de Lérida, mucho mayor que Huesca y más cercana que Zaragoza. Dicha zona engloba a municipios de la provincia de Huesca y de la provincia de Zaragoza, tanto catalanohablantes como castellanohablantes (casos de Alcolea de CincaBinéfarMonzón y otros). Dicha área de influencia económica se refleja en el hecho de que los aragoneses se desplacen a Lérida para realizar compras, trabajar, recibir asistencia sanitaria o estudiar, con independencia de la existencia de los límites político-administrativos vigentes.
No obstante, tal relación es la habitual en zonas limítrofes y también se produce en el sentido contrario, como queda de manifiesto por la práctica de muchos catalanes de ir a repostar a gasolineras de la Franja para evitar el pago de un impuesto regional.

Enlaces en la web de wikipedia
Publicado el

Carles Terés Bellés

Carles Terés Bellés

Facebook Carles Terés
Descendent de pares franjolins emigrats a Barcelona, va créixer al barri de la Verneda/Sant Martí de Provençals. Des de 1993 viu entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó).
És membre actiu de l’Associació Cultural del Matarranya, de la qual n’ha estat secretari. Escriu la columna l’Esmolet a la revista Temps de Franja, de la qual n’és també el coordinador. 

Forma part del col·lectiu Viles i gents que, des del 1995, publica setmanalment una columna en català al periòdic La Comarca d’Alcanyís.

Els seus articles es poden consultar al blog l’Esmolet.
Ha publicat la novel·la Licantropia, ambientada al Matarranya del segle XVIII i dedicada a la temàtica de llops i homes, guanyadora del premi Premi Guillem Nicolau 2011 de creació literària convocat pel Govern d’Aragó.
L’edició definitiva l’ha feta Edicions de 1984, Barcelona, 2013 (Col·lecció Mirmanda, 102. ISBN 978-84-92440-97-9). Licantropia ha estat també finalista del Premi Joan Crexells de Narrativa a la millor obra editada en català l’any 2013.
La traducció al castellà, Licantropía, ha estat publicada per Gara d’Edizions, Saragossa, 2015 (colección viceVersa, 9. ISBN 978-84-8094-409-0). El traductor ha estat Chusé Aragüés.
licantropía, Carles Terés Bellés, llops, lobos
L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia. 
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel•la.


Carles Terés Bellés, licantropia, llops, homes llop

Referències

Modifica

  1.  «Biografia Carles Terès». Edicions de 1984. [Consulta: 20 octubre 2014].
  2.  «L’esmolet». [Consulta: 20 octubre 2014].
  3.  Guillamon, Julià «Udolant, els llops s’entenen». la Vanguardia, 27-03-2013, pàg. 6 [Consulta: 20 octubre 2014].pàg.7
  4.  «Pep Coll, Joan-Lluís Lluís i Carles Terés finalistes al Premi Crexells». ateneubcn.org, 14-03-2014. [Consulta: 20 octubre 2014].

Enllaços externs

Modifica

Terés Antolín

Carles Terès, diseñador gráfico, colegiado nº 263 del Colegio Profesional de Diseño Gráfico de Cataluña (único existente en España). Ejerce el oficio desde 1979. Se ha formado en la Escuela Massana de Barcelona (1980-1985). Ha trabajado como creativo con Enric Huguet, ha sido jefe de estudio en Ente Publicidad y ha colaborado con el ilustrador y diseñador Daniel Sesé, con quien continua llevando a cabo proyectos conjuntos. 
Celia Antolín, gestión de proveedores y clientes. Administración de empresas, técnicas de negociación. Máster en Marketing y Comunicación (UOC). Ha cursado el “Programa de Marketing y Ventas. Dirección Comercial-ESADE” (ESADE Business School). Servicios

Publicado el

No hablamos catalán, no parlem catalá

No hablamos catalán, no parlem catalá