Publicado el

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me’n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d’una olivera
o bé davall del ribasset de l’hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d’ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s’hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n’hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

Publicado el

ataulá

Ataulá

Ataulá = Allanar con la tabladera, los surcos de la tierra sembrada.
aplaná

Per ejemple, Platero de Beseit se la va dixá a casa y va chafá una porta del mas del Ulldemó de dal, de Tomás, per a ataulá una finca.
Platero, Seneca (Séneca no).

SÈNECA
Nom d’un famós filòsof i moralista hispano-romà; cast. Séneca. Legim de Sèneca, qui era mestre de Neró, Scachs 8. a) m. Home de molta saviesa. «Aquest és un Sèneca».
    Var. ort. ant.: Senecha (Genebreda Cons. 123); Senequa (Tirant, c. 338).

No confondre en
ATAÜLLAR v. tr. 
|| 1. a) Midar a l’ull l’extensió d’un camp (Vilafr. del Cid).—b) Esmar, calcular la distància i direcció d’una cosa per apuntar li (Massalcoreig). «Ataülla-te’l bé, aquell conill, i tira-li» (ibid.). 
|| 2. Afinar, veure una cosa que és lluny o que no és fàcil de descobrir (val.); cast. descubrir, dar con (algo). «Que prompte l’has ataüllat!» (Almassora). El seu cor de crestat prou ataülla | que a Terra Santa no hi arriba pas, Sagarra Comte 271. Lo pagés… si encara no ataülla los tres Bordons i les Cabrilles, assegurarà que no és mitja nit, Moreira Folkl. 147. 
|| 3. Mirar, observar (Cast., Tortosa, Val.); cast. atisbar. Al vore-se’l entrar per aquelles portes el procurador ataullant-lo el va medir de cap a peus, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, p. 24).
    Fon.: 
atauʎá (Massalcoreig, Tortosa, Maestrat); atauʎáɾ (Castelló, València, Sueca).
    Sinòn.: 
afinar, guipar, ovirar, aluiar.
    Etim.: 
incerta; però és probable que sia derivat de tahulla, nom murcià i andalús d’una mida superficial agrària, que segurament ve de l’àrab taḥūla, ‘peça de terra’.
Publicado el

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte (Peñarroya de Tastavins (MatarrañaAragón, España), 1937 – Barcelona (España) 1989) fue un escror e investigador español en lengua catalana.

Desideri Lombarte, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins

http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html

Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otras jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos… Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Cultural del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de la Lengua Catalana (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.
Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.

PoesíaEditar

  • Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
  • Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
  • A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
  • Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
  • Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
  • Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
  • Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.

Teatro (1983-1985)Editar

  • Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
  • Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.

Narrativa (1986-1987)Editar

  • Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
  • A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.

Investigación (1981-1989)Editar

  • Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
  • Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
  • 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
  • Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.

Dibujo (1981-1989)Editar

  • Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
  • Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.

BibliografíaEditar

La llengua que parlem és clara i forta, i és dolça si convé, i és falaguera i és jove com un brot de primavera, i és vella com l’hivern, i no està morta.
Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.
Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.
Quan no quedarà res, quan morts els rius blanquejaran les gleres, eixuts ullals, seques les fenasseres. Ofegat el caliu a les dures entranyes de la terra, quan no plourà ni nevarà a la serra. Quan ni un arbre hi haurà, ni cap garba de blat per les garberes, ni creixerà cap xop per les riberes. Quan no quedarà res, només ermes les terres, sec el mar, quedarà la paraula. Quedar.
És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:
LA VIDA SE ME’N VA   Entre els dits de les mans se m’escola la vida, i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu. La vida se me’n va a costes avall furienta, mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.   L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida, l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà, no serà per ningú, que es perdrà per la costa entre motes de jonça i fenasseres seques.   A la terra tornat el que ve de la terra, el que a la terra dec pago amb bona moneda, amb moneda corrent, corrent costes avall.   Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua, a la jonça del prat ell pagaria el deute, que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.
Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:
SOROLLA’T I POCA SON   SOROLLA’T i poca son, ja s’ha acabat lo dormir, espavila’t, que si dorms, de net no en farem un dit.   SOROLLA’T i fes sorolla i als sords fot-los un bon crit que si et quedes com un poll, callat, banyat i arrupit, encara aniràs al roll, al roll dels pobres d’esperit.   SOROLLA’T i fes camí, camí de la llibertat, llibertat de dir o no dir. I dient la veritat, a la nafra posa el dit.   I no parlos per parlar, si parles, parla amb sentit: agre, dolç, moll o enfurit. SOROLLA’T. Si estàs parat, te quedaràs ensopit.  
Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:
Ni llum, ni foc, ni caliu, ni foc, ni cendra calenta. Ni un rosegonet de pa al cul de la panereta. Ni aigua al cànter i a l’armari, ni gota d’oli a l’olleta. Al carrer flors i violes, i al balcó clavellinera, i a dins de casa ni un ral, i a fora la gran fatxenda. Aparences de cristiana quan va a missa primera, i quan vas al de nitet, i puges la costereta, a on vas, que no ho sàpiga ningú? A on vas, que vas tan contenta?
Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:
MOROS I CRISTIANS   De damunt de la roca miro el pla i veig atrafegats cristians i moros, uns porten les espases a la mà, altres guanyen perquè trumfen els oros.   Per un trosset de terra de secà vendrien a son pare i a sa mare; per un bocí de pa, si ne’ls faltare, li treurien la sang a son germà.   I per hausir una dona, si convé, traeixen a l’amic, i satisfets, amb el cap alt passegen pel carrer.   De damunt de la roca els miro i veig com trafeguen pel pla i per la vall verda, i s’omplen de misèria i pasten merda.
any lombarte
Obra poètica
1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera
1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull
1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa
1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull
1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull
2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull
Teatre
1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera
Narrativa
1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008
2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet
Assaig històric
1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent
1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja
NOTES
  • Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
  • Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà
Publicado el

Aladre

Aladre = Arado
aladre, arada, cavar, caballons, caballó
ARADA f. ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).
Instrument compost essencialment d’una peça on va fixada la rella, i d’un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l’aur ni l’argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L’aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d’aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l’arada quant cada vall s’obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.
    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.
—L’arada consta essencialment de tres peces principals i d’algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s’anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l’espigó i que serveix per dur la rella, i s’anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d’agafall per dirigir la feina de l’arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l’arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l’espigó, en les arades d’una sola bístia ha d’esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l’arada es designa amb el nom de arreu.—L’arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d’esteva, dental i camatimó, cada cosa d’una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d’un arreu d’Esterri d’Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l’arada a la Vall d’Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l’esteva i l’aladriga (aquest darrer nom s’és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l’arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l’any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d’arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l’arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l’instrument i els noms d’alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l’extrem superior de la E, que forma l’agafall per dirigir l’arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la amb la (en certs tipus d’arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la amb la o amb la C.L’arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L’arada que és estirada d’una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d’una bístia (Men.), etc.—b) L’arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s’anomenen l’arada de pala, l’arada giratòria, l’arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d’encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d’escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d’arada que té els braços desviats de l’eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l’arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se’n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l’arada s’assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l’arada: fer els solcs desiguals, un d’ample i un altre d’estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.
—a) Passar l’arada davant els bous: invertir l’orde de les coses, fent massa prest allò que s’hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l’aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l’empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L’aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: 
əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: 
aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
    Etim.: 
del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l’etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera en i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en –ada.
2. ARADA f. 
Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l’amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).